I. UN CABRERA AMB ESCUT
Havia viscut molts anys a l’ombra dels Cabrera[1], si això fos possible: treballant al terme de Montpalau, aprenent a la batllia d’Arenys amb el recordat Pons, vivint al terme de Palafolls i també a la batllia de Sant Esteve de Tordera.
Per causes i coses que ara no venen al cas, he canviat de lloc i pensava haver deixat molt lluny l’ombra dels Cabrera i altres coses, clar. Errada: el meu poblet va pertànyer a una tinença feudal centrada al castell d’Ulver (avui castell de Cornatel, malgrat que això no és molt exacte, tal com passa sovint a les atribucions històriques), que abastava part de la vessant sud de la serra dels Aquilians, des del poble de Rimor (rivi mauri, riu negre) fins Médules/ Carucedo. Aquesta tinença l’havia tingut Ponç de Cabrera l’any 1128 per encàrrec del rei Alfons VII, l’emperador.[2]
Com havia anat tot això? O sigui, en frase feta, el perquè de tot plegat.
Un bonic, molt bonic pergamí, ara conservat a la Hispanic Society de Nova York: el pergamí B-16, que recull un privilegi atorgat per Alfons VII per a la fundació del monestir de Valdeiglesias[3] (actualment província de Madrid), situat al vell camí entre Àvila i Toledo, passant per Cebreros i el Tiemblo, amb el riu Alberche com a referència. La data era 30 de novembre de 1150[4]. Un petit monestir dedicat a Santa Maria[5], amb el seu clos de 100 passes en rodó, a la vora d’una font i un torrent, prop del riu Alberche, que l’any 1177 serà ja plenament cistercenc i d’aquesta manera continuarà fins la desamortització del segle XIX.
El de menys, pels efectes que ara m’ocupen, és la donació. O quasi.
Em resulta més important la lliçó d’història institucional continguda a les corroboracions:
Primer, l’emperador Alfons VII[6], després el seu fill Sanç, amb títol de rei (futur Sanç III) per estar destinat a ser rei de Castella; després, l’estament eclesiàstic en pes, els «oratores», encapçalats per l’arquebisbe i primat de Toledo, Ramon (1124-1152), Joan, bisbe de Segovia (1149-1151), Joan, bisbe d’ Osma (1148-1174), Joan, bisbe de Lleó (1139-1181), Ramon II, bisbe de Palència (1148-1184), Bernat, bisbe de Sigüenza (1121-1152) i Arnaldo, bisbe d’Astorga (1144-1152).
A continuació, el braç militar, els bellatores, la noblesa palatina, tots titulats de comtes[7]: Ponç Guerau, majordom des de 1147, Manrique de Lara, tinent o governador de Madrid, Àvila, Toledo, Medinaceli… i cap d’una de les grans famílies nobiliàries castellanes de l’alta edat mitjana, capaços de llençar una veritable guerra civil contra els Castro, a la mort de Sanç III, el fill d’Alfons VII, el del nostre pergamí. Capulettos i Montescos no han faltat mai ni aquí ni allà. Segueixen el comte Ermengol VI d’Urgell, comte de 1095 a 1154 i casat amb Arsendis, una germana del nostre Ponç Guerau, que era vescomte d’Urgell, també amb el títol de vescomte d’Àger. Rematen la llista el comte Osorio de Camps Gòtics, una part de la Tierra de Campos i Ferran o Fernando Juan, un dels notaris reials, que apareix sense títol[8].
Tanca la fila el braç reial, les ciutats o universitats, que es diria a Catalunya: Toledo, com a principal (a Castella, tot aquell territori al sud de la serra del Guadarrama i fins la Serra Morena es deia formalment «Regne de Toledo»), també Àvila i Segòvia per la importància dels seus territoris o «alfoces» i en menor mesura, la vila d’Escalona, nucli estratègic, o Alfamín. Aquest és l’únic nucli que ha desaparegut: havia estat un potent castell islàmic a la vora esquerra del riu Alberche i tenia una vila depenent d’ell. Per complicades històries feudals baixmedievals, vinculades al privat Álvaro de Luna (1390-1453), va decaure en benefici d’Escalona. Avui dia les ruïnes del castell i la finca que l’envolta són part del terme de Santa Cruz de Retamar.
Una lliçó indirecta i sempre repetida: haver estat alguna cosa en el passat, no garanteix res en el futur.
Encara hi ha més? Doncs si. Els bonics dibuixos romànics:
A l’esquerra, els dos futurs reis, el de Lleó, Fernando II, que porta una branca, l’arbre de la vida, i el de Castella, Sanç III; al centre, beneint la donació, l’abat Guillem i a la dreta, l’emperador Alfons VII amb una branca o arbre de vida, però amb una actitud forçada, probablement per ser còpia d’una altra imatge sedent on l’escrivà va eliminar-hi el seient, la qual cosa va portar a la posició antinatural dels peus. I per fi, ja era hora, el nostre heroi: Ponç Guerau, amb espasa desembeinada, com correspon a l’armiger del rei, el que portava la seva espasa nua, senyal del poder de manar i castigar, i un pavès o escut amb la seva marca heràldica, la cabra passant, o sigui caminant. Una cabra una mica fera, tot s’ha de dir. És important segons com es miri, però així és: s’avança quasi un segle a la consolidació de les marques heràldiques.
Que s’entengui. Des de sempre hi va haver senyals heràldiques als camps de batalla: simples colors, draps o senyeres. Per tant, totes són molt antigues i quan més simples més antigues: els escuts moderns (del XVI cap aquí), plens de figures, serien inútils en una batalla i ningú els podria seguir enmig de la pols i el fum. L’únic que vull dir és que, per primer cop, ara es troba representada un marca heràldica d’algú que no és el rei. Repeteixo, quasi un segle abans que es generalitzés la seva representació[9].
I ara un breu resum de qui era el nostre heroi i tinent d’Ulver el 1128:
Ponç Guerau[10] va néixer cap el 1100. Era fill de Guerau Ponç II de Girona i I d’Àger i de Gelvira, filla probablement de Pedro Ansúrez, comte de Lleó i fundador de Valladolid. Havia estat associat al govern dels vescomtats pel seu pare des de 1122 i heretà els títols el 1131. Va venir a Lleó amb el seguici català de Berenguera (1116-1149), filla de Ramon Berenguer III, pel seu matrimoni a finals de desembre de 1127 o primers dies de gener de 1128 amb Alfons VII. Ponç Guerau es va establir i el 1128 ja era tinent d’Ulver, encarregat de la tinença de Zamora el 1129 (que conservarà fins el 1161, fins el punt de titular-se príncep de Zamora), també de Sanabria entre 1132 i 1158, de la Cabrera fins el 1156…. Poc a poc.
El 1130 es casà amb Sança de la família dels Ansúrez i el matrimoni tindrà descendència, com Guerau[11], que heretarà els vescomtats catalans, però per causes polítiques serà anul·lat el 1141; a continuació es casarà amb María Fernández de Traba, filla del comte Fernando Pérez de Traba[12], la més poderosa nissaga a Galícia en aquell moment. El matrimoni amb els de Traba disparà la seva ascensió social.
Això de l’ascensió social es concreta en la tinença o governació de Salamanca, que obria la porta a la frontera des del 1144, o la de Toro el 1159…; també presència a palau o diplomàtica, com a les trobades de reis entre Alfons VII i el rei de Navarra García Ramírez (1140); la recepció al comte de Barcelona (1143); la presència a la boda reial entre García de Pamplona i Urraca, filla natural d’Alfons VII (1144); la presència al tractat de Tudillén (1151) sobre repartiment possible del regne de Navarra i de fixació de la frontera sud entre Ramon Berenguer IV i Alfons VII, etc… Però també significà tenir possessions com Coria (1142), Moreruela (1143), on impulsarà la creació d’un monestir cistercenc molt important, Frades (1145), Castrocalbón (1152), … i moltes més.
El cim d’aquesta carrera és ser majordom de palau des del 1142, alternant amb Diego Muñoz fins el 1146 i després en solitari fins la mort d’Alfons VII l’emperador el 1157. Aquell any de 1142 va ser nomenat comte, títol personal i no hereditari, però amb un enorme patrimoni per concessions reials al seu home de confiança, majordom i «armíger», qui portava als actes solemnes l’espasa reial desembeinada, senyal del poder de manar i castigar. Amb relació o sense, el fet és que el 1145 va deixar els seus dominis catalans, el vescomtat de Girona i el d’Àger a l’Urgell, al seu fill Guerau III de Cabrera.
Al mateix temps, Ponç Guerau desenvolupava una forta activitat militar aprofitant la dissolució del poder almoràvit a Al-andalus: campanya a Badajoz el 1137, a Coria el 1142, conquesta del castell d’Oreja (Toledo) el 1139; també va ser capturat pels portuguesos a la derrota de Valdevez el 1140 i rescatat posteriorment; va estar a les grans asseifes de la conquesta d’Almeria el 1147 (es va perdre el 1157 sota l’impuls conqueridor dels almohades), a les conquestes de Jaén i Còrdova el 1150, a les ràtzies sobre Guadix el 1152, o a l’assalt a Andújar el 1155. Els cronistes el retraten com un heroi clàssic.
La mort de l’emperador Alfons VII el 1157 no va suposar un gran trasbals per a Ponç Guerau: aquell mateix any es va trobar al servei del rei castellà Sanç III i es trobava present al tractat de Sahagún entre els reis germans el 1158. Ponç Guerau serà un dels qui regirà les terres i castells que Sanç III reconeixia haver usurpat al seu germà Ferran II, rei de Lleó. Aquell mateix any es troba a la cort del rei de Lleó, negociant uns pactes amb Portugal o com a part del seguici català de Ramon Berenguer IV a Tuy, per pactar el matrimoni del seu hereu amb Mafalda, filla del rei portuguès.
En fi, el 1159 era de nou majordom de palau a Lleó, fins el 1162 en que va morir a Zamora, els primers mesos de l’any.
Malgrat algunes errades cronològiques, ja era mort el 25 de maig de 1163, quan els seus fills fan una deixa pietosa a la pròpia catedral de Zamora.
Molt temps després, al segle XV, es farà una imatge orant de Ponç Guerau a la catedral de Zamora, vestit amb l’armadura de l’època en que va ser esculpit i amb una bonica làpida que porta una data errònia:
“Hic iacet comes / Poncius de Cabre / ra strenuissim/ us in armis. Qui / obiit era milles/ sima CC septima”
O sigui, literalment, “Aquí jau el comte Ponç de Cabrera, valentíssim amb les armes, que va morir a l’era 1207”
Segons això, és l’era hispànica 1207, era vulgar 1169. És una errada, com he dit abans va morir el 1162. Una possible explicació és que el trasllat de les seves restes a l’ossari de la catedral de Zamora fos en aquesta data de 1169. Era una pràctica freqüent: un primer enterrament a cos sencer, als “carners” i un segon i definitiu al lloc d’honor, com temples o claustres, ja reduïts a ossos.
TRANSCRIPCIÓ DEL PERGAMÍ
PRIVILEGIUM IMPERATORI
Principium scripti fiat sub nomine Christi. In quidem sacri imperatoris, pii regis, benigni principes, clari duces, illustres comites, summi pontificis, religiosi praesules, populi maiores, minores, necessitate pauperum subvenire, cenodochia construere monasteria hedificare utilitates ecclessie providere, pie clementer, iuste, sapienter debent. Ego, Adefonsus[13] imperator Yspanie una cum filio meo Sancio[14] rege, dono pro salute anime mee et parentium meorum, et iure perpetuo liberam, concedo Valle Ecclesiarum, Deo et Beate Marie et Sancte Cruci et Sancto Iohanni et omnibus sanctis, tibique Wilelmo abbati atque omnibus successoribus tuis militantibus sub regula Sancti Benedicti. Sit autem terminus loci a superiori fonte eiusdem Vallis et sic discurrit rivulus eius in Alberichium, et ultra centum passus. Ipsum vero terminum in quadrum per montes et valles, ab oriente in occidente, a septentrionem , in meridie, et quicquid infra continetur cultum et incultum, dono Deo et supra dictis sanctis iureque perpetuo liberum tibi Wilelmo abbati concedo et omnibus successoribus tuis, militantibus sub regula sancti Benedicti. si quis autem hoc privilegio meum infregerit nisi inde legitime satis fecerit, sit anathema a Christo et eum Iuda traditore in perpetuo damnatus nisique iudicio imperii mei pectet monasterio talentum et obolum auri, sit esse infamis omnibus diebus vite sue tamquam violator sancte Ecclessie et fraudator elemosine pietatis atque clemencie nostre.
Facta carta in Toleto, pridie Kalendas decembris, era millesima centesima octuagesima octava, anno ab Incarnatione Christi millesimo centesimo quadragesimo octavo[15], regnante christianissimo imperatore Yspanie domino Adefonso in Toleto, Nagera, Cesaraugusta, terra marique victorias exercentes ad laudem et honorem nomini Dei et ad detrumentum barbare nationis.
Ego, Adefonsus Imperator Yspanie hoc privilegium confirmo et propria manu corroboro. + Ego, Sancius, rex, hoc privilegium confirmo et propia manu corroboro.
+Raimundus[16], Tholetani sedis archiepiscopi Yspanie primas confirmat. Iohanni[17], segobiensis episcopus, confirmat. Iohannis[18], oxomensis episcopus, confirmat. Iohannis[19], legionensis episcopus, confirmat. Raimundus[20], palentinus episcopus, confirmat. Bernardus[21], seguntinus episcopus, confirmat. Arnaldus,[22] asturicensis episcopus, confirmat.
Comes Poncius[23], maiordomus confirmat. Comes Amauricus[24] confirmat Comes Ermengadis [25]confirmat. Comes Osorius[26] confirmat. Ferrandis Iohannis[27].
Concilium Toleti, confirmat. + Concilium Ascalone, confirmat. + Concilium Alphamin, confirmat. + Concilium Avile confirmat.[28]
Jesús Rodríguez Blanco
Gener 2022
[1] L’impuls original de tot el que segueix no va ser redactar un article erudit -tampoc manca erudició-, sinó que més aviat va ser pensat com un relat adreçat a un petit grup d’amics sobre un tema històric que a tots ens ha interessat en algun moment. Per això conté expressions poc freqüents en articles formals, coses com l’ús de la primera persona del present o la referència a vivències. Per fidelitat a aquell originari impuls s’ha mantingut aquell caràcter en molt bona part.
[2]]. Alfons VII, intitulat emperador per ser rei de Galícia, Lleó i Castella i tenir com a vassalls als reis de Portugal, una branca familiar seva, i al de Navarra, i era senyor de Saragossa; és un personatge admirat i detestat a parts iguals pel «leonesisme». Ell va dividir el regne entre els seu fills i va privilegiar Castella, donant-li més frontera i això, al final, la conquesta és el que compta. Un exemple és José M. García-Osuna y Rodríguez, «El rey Alfonso VII. El «emperador» de León», Anuario Brigantino, 2012, n 35, pàgines 99-160.
A tot arreu hi ha les mateixes lamentacions, semblants a les que fan alguns nacionalistes catalans sobre Jaume I, per exemple, i la seva divisió sobre València i les Illes.
[3] Actualment el terme municipal es diu San Martin de Valdeiglesias, No de la província de Madrid, prop de la província d’Àvila. Allí es diu «la sierra pobre», per distingir-la de la serra N, paradís dels benestants.
[4] La forma habitual era datar per l’era Hispànica, que començava el 38 aC., per ser la data tradicional en que la península ibèrica havia estat sotmesa al tribut a Roma o “aeratio”, paraula derivada de “aes”, as, moneda de compte de Roma. A vegades es diu que és per la pacificació d’Hispania per August en acabar les guerres càntabres, però això no pot ser perquè tal cosa va passar entre el 29 aC., campanya d’August i el 19 aC. campanya final d’Agripa.
Hi ha una errata a primer cop d’ull incomprensible: el pergamí es data també per l’any de l’Encarnació que comença el 25 de març i era un costum florentí i aquí importat pels monjos del Císter. Això (i alguna inconsistència en el redactat de corroboracions) dona peu a sospitar que el pergamí és una còpia de l’escriptori reial de data una mica posterior a 1150 i anterior a 1157, data de la defunció d’Alfons VII. No era cap novetat datar per l’any de l’Encarnació: S. García Larragueta, Cronología. Edad Media, Pamplona, 1976, cita 11 documents entre el 1087 y el 1113, predominant l’estil florentí del còmput (25 de març més 1).
L’era hispànica es va abandonar a Castella per decret de les corts de Segovia de 1383, sota Juan I, entrant en vigor el 25 de desembre de 1384. A Catalunya es va deixar per decret del concili de Tarragona el 1180, però encara en els capítols matrimonials de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó s’utilitzaren ambdues fórmules: «Anno Incarnationis 3 idus, augusti CXXXVII post millesimo» i «era millessima centesima LXXVI». Coses…
[5] A la donació, Alfons VII el dona en honor de Déu, Santa Maria, Santa Creu, Sant Joan i tots els sants i per la salvació de la seva ànima i dels seus progenitors.
[6] El fet que el text digui expressament que de «pròpia mà ho corrobora» i no es vegi en cap lloc un signe autògraf, ajuda a pensar que el pergamí és una copia. Autèntica però còpia. I també les incongruències a la datació. No és gens estrany. Al fons de pergamins de Calella, el pergamí de la constitució de la parròquia de Pineda del 1079, en ser una còpia simple del segle XIII, conté també un grapat de formes de datació, una pel reis de França que és correcta, com la de l’any de l’Encarnació i dos incorrectes, la indicció romana i l’era hispànica, que no es troba ni completada.
[7] El «comes» original, el company del seguici armat, s’ha transformat en un títol: en el segle XII, a la cort de Lleó encara no era un títol hereditari, sinó de nomenament reial i vitalici, vinculat a una funció de govern del territori (les tenències) o de l’administració.
[8] Es pot especular si podria ser també un home del mateix nom Fernando Juanes, dux Limiae, un duc de la Límia ourensana, territori fronterer amb Portugal que en aquests anys començava la seva marxa independent com a regne. Resultaria molt estrany que no hi figurés el seu títol, quan se li posa a tots els demés.
[9]. L’article d’ E. Fernández-Xesta y Vázquez, “Nacimiento de unas armas heráldicas catalanas: el caso del escudo del linaje de Cabrera”, Revista Paratge, Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària, 2004, ho corrobora en aquell estil propi dels genealogistes i heraldistes.
[10]. Ponç Guerau/Ponce Giraldo (i fins i tot Gerardo) gaudeix (?) de biografies a la Real Academia de la Historia i a la Wikipedia. Són de molt difícil lectura -al meu entendre- a causa de no haver entès el principi elemental que la vida d’una persona és successiva, diacrònica, no per parts sincròniques retolades com d’ascensió social, campanyes militars i casaments i descendència. Sembla simple, primer una cosa i després altra. Fins i tot la seva biografia ha estat tractada (jo diria maltractada) pels personatges de l’inefable INH, o sigui Bilbeny i els seus «muchachos» amb el seu habitual to xenòfob i conspiranoic. Al meu entendre, la millor obra per seguir l’atzarosa vida dels vescomtes de Cabrera és la tesi doctoral d’A. Martínez Giralt, Parentela aristocràtica, domini i projecció sociopolítica. Els vescomtes de Cabrera entre 1199 i 1423, Universitat de Girona, 2015. Es pot consultar en línia i conté abundants dades i dates dels períodes anteriors a 1199.
[11]. Guerau III, vescomte de Cabrera i Àger (1145-1165), fundador de Rocarrossa i casat amb Berenguera de Quart (1151-1159).
[12]. Un incís sobre els patronímics altmedievals: la norma és que el nom patern passi a cognom del fill i això dificulta molt el seguiment. Un exemple: Maria Fernández era filla de Fernando Pérez, per això es diu Fernández i aquest era fill de Pedro Froilaz, conde de Traba, per això el Pérez. Els Froilaz, el seu veritable cognom de clan, també tenien interessos a la ribera del Sil: després de la tinença d’Ulver, cap a Galícia, entre el Bierzo i Ourense hi havia el lloc estratègic anomenat Puente de Domingo Flórez, una castellanització del seu nom original, “a Ponte de Domingo Froilaz”, que va ser el seu constructor i cobrador de peatge, evidentment. I també eren comtes de Trastàmara, família que amb el temps i una guerra civil i l’assassinat del rei Pere I el 1369 va acabar com família reial des d’Enric II, però d’això poc podia sospitar el nostre Froilaz.
[13] AlfonsVII, l’Emperador (1, març, 1105 – 21, agost, 1157; rei des de 1126; es va casar amb Berenguela, filla de Ramon Berenguer III, el 1127).
[14] Sanç III (1133-34 – 31, agost, 1158; rei de Castella des del 21 d’agost de 1157).
[15] La datació no és concordant: segons l’era hispànica és 1150, novembre, 30. I segons la datació per l’any de l’Encarnació és el 1148.
L’era hispànica, que començava el 38 aC., s’abandonà formalment per decret de les corts de Segòvia de 1383, sota Juan I, entrant en vigor el 25 de desembre de 1384.
[16] Ramon, bisbe de Toledo de 1124 a 1152.
[17] Juan, bisbe de Segòvia, de 1149 a 1151.
[18] Juan, bisbe d’Osma, de 1148 a 1174.
[19] Juan, bisbe de Lleó, de 1139 a 1181.
[20] Ramon II, bisbe de Palència, de 1148 a 1184.
[21] Bernardo, bisbe de Sigüenza, de 1121 a 1152.
[22] Arnaldo, bisbe d’Astorga, de 1144 a 1152.
[23] Ponce Giraldo, o Ponç Guerau, majordom de palau entre 1147 i 1157 i amb Fernando II de 1159 a 1161.
[24] Manrique de Lara, tinent des de 1147 de Madrid, Àvila, Toledo i Medinaceli.
[25] Ermengol VI d’Urgell, comte, de 1095 al 20, juny, 1154.
[26] Comte Osorio de Campos Góticos, tinent des de 1147.
[27] Ferran Juanes, un dels notaris reials
[28] La presència d’aquests consells es justifica o per ser veïns directes, como el cas d’Escalona o Alfamín, avui Castell desaparegut i terme incorporat a l’Ajuntament de Santa Cruz de Retamar des del 17 d’abril de 1846, o per tenir interessos, como el cas de Segòvia, Àvila o Toledo. Recordem que Valdeiglesias se situava a la ruta que anava d’Àvila a Toledo per el Tiemblo i Cebreros.
