II. UNS ESCUTS AMB CABRA, PERÒ SENSE CABRERES
No es tracta de tornar a repetir aquí la coneguda i dissortada història dels darrers títols dels Cabrera: avui semblaria una història de pressió/opressió sobre dues dones de nom Anna, (“sapere aude”, que diria I. Kant). Resumidament, les pubilles de la casa Cabrera [1] van ser maridades, de bones o males maneres, amb homes de la casa Enríquez, la de la família del rei Ferran el Catòlic. I aquí s’ha acabat la història.
Una constatació: a l’heràldica dels grans títols que el vescomtat de Cabrera va heretar successivament, és a dir, la casa de Montcada, marquès d’Aitona, casa de Medinaceli i altres títols vinculats com duc de Segorbe o marquès de Cogolludo, no apareix mai el seu escut (la cabra passant).
Sorprenentment, l’heràldica dels Cabrera s’ha conservat en dos títols castellans tardans, el marquesat de Moya i el comtat de Chinchón. No faré (ni falta que fa, perquè es troba a la Wiki), la història fins els nostres dies dels dos títols, simplement m’interessa el començament. Ambdós títols van ser conseqüència de les guerres civils castellanes de finals del segle XV i de la guerra de Comunitats a començaments del segle XVI.
A la Wiki es troben fotos d’escuts en pedra dels comtes de Chinchón i en dibuix a tot detall del marquesat de Moya i del comtat de Chinchón:
En aquestes versions modernes hi continuen apareixent les cabres dels Cabrera.
Què havia passat?
Al regnat dels Reis Catòlics hi havia un bon grapat de famílies “converses” integrades a les elits del poder, cosa que venia succeint des de les massives i forçades conversions posteriors als pogroms de 1391 i no era cap novetat des dels regnats de Joan II (1405-1454) i d’Enric IV (1425-1474). Però la creixent pressió dels “cristians vells”, de la Inquisició moderna creada el 1478 i de l’expansió dels estatuts de “limpieza de sangre”, promoguts per la baixa noblesa, buròcrates i mitjans eclesiàstics, posava en dificultats la seva consolidació com a grup de poder.
Una forma d’evitar complicacions era la invenció-manipulació de la genealogia: inventar un passat destinat a legitimar la posició social i evitar problemes. D’aquesta manera, la invenció de les genealogies va esdevindre una necessitat[3]. La genealogia permetia salvar les aparences en una societat que es pretenia immòbil i tancada, però que era molt permeable al poder i la riquesa.
Un cas flagrant era el d’Andrés de Cabrera, de família jueva conversa, com la de la seva esposa Beatriz de Bobadilla[4], amiga i confident de la reina Isabel I. Cabrera va ser servidor d’Enric IV i després de la reina Isabel, prestant valuosos serveis a la guerra civil castellana. Aquests mèrits li van reportar la concessió del títol de marquès de Moya i, encara més afortunat, va poder fundar un segon “mayorazgo” sobre el seu fill segon Fernando, que va rebre ja al segle XVI el títol de comte de Chinchón.
Primera aproximació
A començament del segle XVII, al nobiliari de López de Haro[5] ja hi havia una genealogia oficial d’aquests Cabrera. És d’una gran precocitat. La genealogia que planteja López de Haro es pot resumir com segueix:
Marquesat de Moya[6]
I. Marquès de Moya.
Títol concedit per la reina Isabel I la Catòlica el 4 de juliol de 1480, a favor d’Andrés Cabrera[7], que era fill de Juan Fernández de Cabrera, cavaller d’origen català, casat amb Maria de Gibaxa, filla de Pedro López de Gibaxa, anomenat el de Madrid, alcalde dels “hijosdalgo”[8] de Cuenca, de família jueva conversa[9] i de Maria Avilés, cosina del Mestre de Sant Jaume de l’Espasa, Juan Pacheco, marqués de Villena, uns dels nobles més turbulents de la baixa edat mitjana castellana.
Era nét d’Andrés Cabrera, casat amb Leonor de Liñan de la casa dels senyors de Cetina, a Aragó i besnét de Ramon Cabrera, documentat cap el 1333, que havia estat casat amb Maria de Vera, de la casa de Vera d’Aragó.
Aquest Ramon Cabrera hauria d’haver estat fill del gran Bernat II (executat a Saragossa el 1364) i germà de Bernat III de Cabrera (+ 1368), pare dels primers Cabrera que van ser comtes de Mòdica a l’illa de Sicília (Bernat IV de Cabrera i de Bas, comte de Mòdica el 1392).
Tota aquesta genealogia era directament inversemblant: el pare d’Andrés de Cabrera era Pedro López de Madrid, que havia mort cap el 1470 i la seva mare era Maria Alonso de Cabrera. Al seu àmbit d’actuació, Segòvia i la seva terra, no podia ser un tema ignorat. Ja tornarem més tard sobre aquest assumpte.
El nostre Andrés Cabrera es va casar amb Beatriu Fernández de Bobadilla[10] (+ 1511), cambrera de la reina Isabel I i el més semblant a una amiga que va tenir la reina. El càrrec més important que tenia Andrés Cabrera era ser alcalde de l’alcàsser de Segòvia i guardià del tresor i arsenal que allà es guardava i que va posar al servei d’Isabel I a la guerra civil castellana de 1474 a 1479, de la qual va sortir reina i va evitar que s’apoderés d’ell el marquès de Villena, Juan Pacheco. Això, aquesta fidelitat, li va servir per tenir com hereditari el títol d’alcalde de l’alcàsser de Segovia i l’esmentat títol de marquès de Moya.
II. Marquès de Moya.
Juan Cabrera y Bobadilla, casat amb Ana de Mendoza, filla del duc de l’Infantado, Diego Hurtado de Mendoza. Això indica entrar en els rengles de l’alta noblesa de sang.
III. Marquesa de Moya.
Luisa de Cabrera y Bobadilla, casada amb Diego López- Pacheco, marqués de Villena. Una forma de reconciliació dels vells enemics.
IV. Marquès de Moya
Francisco Pacheco de Cabrera y Bobadilla, duc d’Escalona, casat amb Juana de Toledo, filla del comte d’Oropesa de la família dels Álvarez de Toledo, la casa d’Alba. El seu fill primogènit Juan Pacheco hereta els títols de Villena i Escalona, com a més importants. El seu germà segon serà el següent marqués de Moya.
V. Marquès de Moya.
Francisco de Cabrera, cavaller de l’ordre d’Alcàntara, casat amb la seva cosina Mencía de Cabrera, filla de Diego Fernández de Cabrera, 3r comte de Chinchón i d’Inés Pacheco.
Una filla seva. Luisa Bernarda de Cabrera, es va casar amb Diego López Pacheco, cosí germà seu, fill de Juan Pacheco i Serafina de Portugal, marquesos de Villena i de Portugal.
Aquí deixem els avatars de successions, simplement cal indicar que, a l’entrar a l’òrbita de la casa de Villena, ha acabat com un dels molts títols de la casa d’Alba, actual tenidora del marquesat en la persona del seu titular Carlos Martínez de Irujo Fitz-James Stuart.
Partit en pal. A la dreta de la franja, en camp d’atzur, corona d’or i en els dos angles, les armes de Castella i de Lleó amb els seus colors reials; a la part baixa, cabra negra amb les seves 7 batalles en camp d’or[12]. A la segona part, armes de Bobadilla: àligues de plata, camp de sang, torres pardes amb les seves flames en camp de plata, orlat de castells i lleons amb els seus colors reials.
Font:
Alonso López de Haro, Nobiliario Genealógico de los Reyes y títulos de España, Segunda Parte, Imprenta Viuda de Fernando Correa de Montenegro, Madrid, 1622, pàgines 319-323.
Comtat de Chinchón
I. Comte de Chinchón
El primer va ser fill d’Andrés de Cabrera, 1r marquès de Moya i de Beatriz de Bobadilla. El seu nom era Fernando de Cabrera i tenia títol de senyor a 20 de juliol de 1489, ratificat en el testament d’Isabel la Catòlica a 12 d’octubre de 1504, sobre els “sexmos”[13] de Valdemoro, Casarrubias i altres 16 llocs i llogarets al regne de Toledo que havien estat separats de les extenses terres de la ciutat de Segòvia. Això va motivar un gran plet entre el dit Cabrera i la ciutat de Segòvia, fins una concòrdia a 12 de juny de 1592.
La sort d’aquest “segundón” va ser prendre partit per l’emperador Carles a la guerra de les Comunitats, portant gent d’armes des de les seves viles d’Odón i de Chinchón i protegint l’alcàsser de Segòvia. Això li va valdre per ser ratificat en tots els seus títols com a senyor el 1517 i per ser nomenat Comte de Chinchón el 1521. Es va casar amb Teresa de la Cueva, filla de Francisco Fernández de la Cueva, 1r duc d’Alburquerque.
II. Comte de Chinchón
Pedro Fernández de Cabrera va servir a les guerres d’Alger, va ser ambaixador a Anglaterra, a Roma el 1556, membre del Consell d’Estat, d’Aragó, de Guerra. Es va casar amb Maria de la Cerda y Mendoza, filla de Diego Hurtado de Mendoza, comte de Melito, duc de l’Infantado i d’Ana de la Cerda. Això el fa emparentar amb l’alta noblesa de sang reial, com els de la Cerda i reconegut com a més alt membre de la direcció de l’estat per la seva presència als Consells de la monarquia dels Àustries.
III. Comte de Chinchón
Diego Fernández de Cabrera. Va repetir la carrera del seu pare, va servir a la campanya de Mazalquivir, de San Quintín, etc. Es va casar amb Inés Pacheco, filla de Diego López Pacheco, marqués de Villena i duc d’Escalona i de Luisa de Cabrera, 3a marquesa de Moya.
Sembla que les famílies tendeixin a coincidir, però això no és del tot veritat.
IV. Comte de Chinchón
Luís Jerónimo Fernández de Cabrera, tresorer major d’Aragó i membre dels consells d’Aragó, d’Itàlia, etc. El 1621 es va casar amb Ana Osorio, filla de Pedro Álvarez Osorio, 8è marquès d’Astorga. La seva germana Mencía es va casar amb el seu cosí Francisco de Cabrera, 5è marquès de Moya.
Semblaria que les famílies i els títols confluirien però no va ser així: el 1683, el títol recaurà en una branca italiana de la família, Julio Savelli i Peretti, que va ser el 9è comte amb categoria de gran d’Espanya per decisió de Carles II. El 1738 va ser venut per José Sforza Casarini Savelli, amb permís de Felip V, a favor de l’infant reial Felip de Borbó, duc de Parma i després va passar a Lluís M. de Borbó i Farnesio per línia morganàtica. Va ser alienat per Carles III entre 1761 i 1785. Recreat per Carles IV el 1794, va passar a Lluís M. de Borbó i Vallabriga (l’única cosa memorable de tot això és l’esplèndid retrat de la comtessa de Chinchón pintat per Goya) i fins i tot va passar per mans de Godoy. Encara existeix com a títol independent amb línia pròpia.
Partit en pal, a quarters. En el primer, les armes de Castella i de Lleó amb els seus colors reials; a la part baixa, cabra negra amb les seves 7 batalles en camp d’or[15]. A la segona part, armes de Bobadilla: àliga de plata, camp de sang, torres amb les seves flames en camp de plata, orlat l’escut de castells i lleons amb els seus colors reials.
Com no podia ser d’altra manera, és molt semblant al del marquès de Moya, excepte el primer quarter.
Font:
Alonso López de Haro, Nobiliario Genealogico de los Reyes y títulos de España, Segunda Parte, Impremta Viuda de Fernando Correa de Montenegro, Madrid, 1622, pàgines 156-159.
Segona aproximació
Els nous marquesos de Moya van veure que la genealogia d’emparentar directament amb els vescomtes de Cabrera no era una bona idea i generava molts problemes: un descendent directe del primer marquès de Moya va tenir problemes amb els estatuts de “limpieza de sangre” quan va demanar un hàbit de l’ordre de Santiago: Felip II va tallar en sec el tema, prohibint seguir indagant en el present i en el futur sobre l’assumpte. Però el problema hi era.
Ràpidament es va crear una nova genealogia “neta”[16]:
La casa era originària de Pumar de la Maza (muntanya santanderina, prop de Laredo) i d’allà es varen establir al poble de Xilbaja o Xibaja (ara Gibaja, un veïnat de l’ajuntament càntabre de Ramales), participant activament a la reconquesta. Això garantia una puresa total de sang i gaudir d’allò que s’anomenava “hidalguía universal”.
Molt després (però molt, cap el 1328) s’havien establert a Madrid en la persona de Diego López de Xibaja, però el seu fill Gonzalo Díaz de Xibaja es va traslladar a Conca seguint el seu senyor Álvar García de Albornoz, participant a la batalla d’Èpila el 1347 al servei de Pere el Cerimoniós, com a tropes mercenàries; i seguint el seu cap Albornoz, es va haver d’exiliar a Aragó per caure en desgràcia davant el rei Pedro I, per donar suport al seu germanastre Enric de Trastàmara. Aquest pas li donava a la família un plus de fidelitat a la família reial regnant, els Trastàmara.
Amb la victòria d’Enric II (1369), Gonzalo Díaz es va instal·lar a Conca, casant-se amb una dama de nom Elvira Fernández, filla de Lope Fernández, regidor de Madrid: el seu fill Lope González de Madrid (en record de la ciutat que havien abandonat) es casarà amb Maria de Vera. Va continuar la carrera d’armes al servei de la casa Albornoz i va morir jove el 1385 en la guerra entre Juan I de Castella i Joan d’Avis, monarca portuguès.
El seu fill es va dir Lope López de Madrid[17]. Va heretar directament del seu avi Gonzalo Díaz a 24 de setembre de 1391 i, al seu torn, es va casar amb Leonor López de Cetina, parenta indirecta de la poderosa casa aragonesa de Cetina, o sigui els Liñán. Lope López de Madrid va morir el 23 d’octubre de 1414.
El fill d’aquest matrimoni, Pedro López de Madrid, va ser alcalde ordinari de Conca en diferents anys, sempre al servei de la corona d’Enric IV i contra els “bollicios” del marquès de Villena[18] i va aconseguir un matrimoni molt avantatjós amb una senyora de gran llinatge, María Alfonso de Cabrera. Aquest enllaç i la seva importància justifiquen el canvi de cognoms, segons el parer del genealogista.
Aquí comença un dels grans embolics: María Alfonso de Cabrera era filla d’Alonso González del Castillo y Avilés, que ara no ens importa i de María Pérez de Cabrera, que va testar el 23 de maig de 1419: era filla de Pedro de Cabrera, català, alcalde dels castells de Garcimuñoz (Conca) i d’Iniesta (Conca), fill de Guerau de Cabrera, cosí germà de Bernat II, el gran privat del Cerimoniós. Aquest Guerau era fill de Ramón de Cabrera, germà d’altre Guerau i pare de Bernat de Cabrera. La cosa no s’aguanta gaire[19], però era molt més subtil que l’enllaç directe proposat abans.
El fill d’aquest matrimoni serà el gran Andrés de Cabrera, el primer marquès de Moya. Conscients o no dels problemes de filiació, els genealogistes Pinel i Monroy i altres anteriors i posteriors (López de Haro, Fernández Oviedo…) ho van deixar clar en moltes ocasions, a fi de tallar especulacions: els mèrits d’Andrés de Cabrera eren tan grans i enormes, “el perfecto vasallo” que dirà Pinel, que no calia ni genealogies: el sol fundava tot el llinatge i punt.
De forma subtil i magistral, el genealogista havia fet tot el recorregut: la llunyania en el temps i l’espai dels orígens del llinatge; els canvis de residència sempre per serveis; els canvis de cognoms justificats pels avatars de la família i el suport primerenc als Trastàmares, la fidelitat constant a la corona (guanyadora, clar) i sempre, la justificació de l’engrandiment. Una lliçó impagable.
En resum[20],
*María Alonso Cabrera es reputava filla d’Alonso González i de Maria Pérez de Cabrera, filla de Pedro de Cabrera, alcalde del castell, fill al seu torn de Guerau de Cabrera, cosí germà de Bernat II, per ser fill de Ramon de Cabrera, germà d’altre Guerau que era el pare de Bernat II de Cabrera. Això és embolicat però lliga, més o menys.
La veritat és que les dues genealogies no s’assemblen gaire.
Cloenda
El que era una necessitat, trobar un passat “acceptable” per les convencions socials de l’època dominada per la “limpieza de sangre”, es va anar convertint en virtut; un llinatge gloriós era la justificació de la preeminència social i política de la noblesa. La genealogia tenia cada cop més interès per a la noblesa perquè construïa la memòria, donava prestigi i honor als seus membres a canvi de tenir un origen cert, vinculat a un fundador notable, de sòlida reputació, iniciador d’una història familiar sempre neta i gloriosa, destinada a justificar i legitimar la posició dels seus descendents.
Com ara els temps són molt primmirats i de gent molt partidària (en aparença) de l’autenticitat, la sinceritat i coses així, per si un cas afirmo que no crec que es pugui fer cap retret anacrònic a Andrés de Cabrera i la seva parentela. Escapar de la maledicció social de ser jueus conversos era una necessitat, efectivament. I més amb la creixent pressió sobre els “cristians nous” acusats de “conversos”, “judaïtzants”, “criptojueus”… Alguns conversos, en aquest ambient, es van tornar paranoics i es van convertir en “ultracatòlics”, perseguint a d’altres famílies converses. En fi, salvant les distàncies, és com retreure a un jueu centreeuropeu dels anys 30 i 40 del segle XX que s’inventés una genealogia ària o catòlica, o el que fos, per salvar el coll. Tornant als nostres Cabrera, pot ser que el seu cognom sigui una falsedat erudita, i què?, com d’altres. La realitat és que han conservat l’escut dels Cabrera i les altres línies més legítimes genealògicament, l’han perdut.
Jesús Rodríguez Blanco
Gener 2022
[1] Anna va ser casada amb Fadrique Enríquez de Velasco, almirall de Castella, duc de Medina de Rioseco el 1480, sota directa pressió de Ferran el Catòlic, que cuidava dels seus interessos familiars, els Enríquez, i els seus interessos polítics, controlant una de les primeres cases nobiliàries de Catalunya. Sense descendència, Anna de Cabrera establí el 1515, a instàncies del mateix Ferran el Catòlic, que el seu hereu fos Lluís Enríquez de Melgar de Fernamental, nebot del seu marit, casat amb Anna II de Cabrera i de Montcada, neboda seva. El matrimoni es va fer cap el 1518. Cal dir que tots dos eren infants i els embolics de fills legítims i il·legítims donen per una novel·la (o dues). Deixem-ho aquí, que això no és una tesi doctoral.
[2] I clar, de retruc, la pobre cabra, en posició rampant, ha acabat també a l’escut de la vila i ajuntament de Chinchón.
[3] Mª del Pilar Rábade Obradó, «La invención como necesidad: Genealogia y judeoconversos» a Sociedad, poder y cultura en la corona de Castilla, siglos XIII al XVI, Grupo de investigación de la Universidad Complutense de Madrid, nº 930369. Revista.ucm.es Madrid, 1990, página 183-201. A les següents línies seguim molt a aquesta autora, especialista en aquesta matèria de noblesa, jueus conversos i baixa edat mitjana castellana.
[4] El seu pare era motejat públicament d’hebreu i el seu germà Francisco de Bobadilla s’havia casat amb una dama de família conversa, Maria de Peñalosa. A veure, al cap i a la fi, a Segòvia i al seu terme tots es coneixien.
[5] Alonso López de Haro, Nobiliario Genealogico de los Reyes y títulos de España, 2 volums, Imprenta Viuda de Fernando Correa de Montenegro, Madrid, 1622.
[6] Moya era i és una vila a Conca, conquerida pel rei Alfons VIII el 1183. Tenia importància militar per ser un punt avançat sobre les sempre inestables fronteres amb Aragó i València.
[7] Això del «de» balla contínuament: Andrés Cabrera o Andrés de Cabrera.
[8] L’alcalde dels «hijosdalgo» era un càrrec que entenia en els assumptes civils i criminals dels “hidalgos”. El càrrec va ser incorporat a la corona per Felip II com a funcionaris estatals. Ja abans, amb la instauració de corregidors a les ciutats reials castellanes, les seves atribucions havien estat minvades.
[9] Això no era cap novetat: la Baixa Edat Mitjana castellana estava plena de libels. Bona part d’ells estaven dedicats a explicar/debel·lar, l’origen de conversos de bona part de l’alta noblesa castellana, després que Pere el Cruel (1334-1369) o el Just, o el Justicier (per a tots els gustos i paladars), hagués esclarissat els rengles de la vella noblesa castellana. Una sàtira com “Las Coplas del provincial”, escrita entre 1465-1474, retrata uns 149 nobles, homes i dones, de les quals 21 són directament qualificats de «jueus, conversos, …».
[10] La seva relació havia començat cap el 1454 quan encara Isabel no podia ni sospitar ser reina de Castella i residia amb la seva mare a un deslluït casalot reial a Arévalo. Hi havia una dita que dona una idea de la seva influència “después de (Isabel) la de Castilla, la Bobadilla”. Pedro de Bobadilla, alcalde d’Arévalo i de l’alcàsser de Segòvia, pare de Beatriz, apareix qualificat al libel dit «Coplas del provincial» (redactades entre 1465-1474) com «hebreu» i “banyut consentit”. Andrés de Cabrera, marit de Beatriz de Bobadilla, havia “heretat” del seu sogre, en certa manera, el càrrec d’alcalde de l’alcàsser de Segòvia.
[11] Alonso López de Haro, Nobiliario Genealógico de los Reyes y títulos de España, Segunda Parte, Imprenta Viuda de Fernando Correa de Montenegro, Madrid, 1622, pàgina 319.
[12] El cronista de les Genealogies anomena “batalles” a les peces de la bordura tradicional de l’escut dels Cabrera .
[13] Els «Sexmos» eren divisions territorials (com tèrcies, quartes…). Corresponen a una sisena part i s’havien fet a l’època de la conquesta per ocupar o repoblar les terres conquerides en el segle XII o XIII a l’antic regne de Toledo.
[14] Alonso López de Haro, Nobiliario Genealogico de los Reyes y títulos de España, Segunda Parte, Imprenta Viuda de Fernando Correa de Montenegro, Madrid, 1622, pàgina 156.
[15] Repetim, el cronista de les Genealogies anomena “batalles” a les peces de la bordura tradicional de l’escut dels Cabrera .
[16] Francisco Pinel y Monroy, Retrato del buen vasallo, copiado de la vida y hechos de Andrés de Cabrera, Primero Marqués de Moya, Madrid, Imprenta imperial de Joseph Fernández de Buendia, 1672.
[17] Que un tal Lope de Madrid tingués per aquells anys (abans de 1414) un “sambenito” penjat a la parròquia de Sant Miquel de Conca, que era la pròpia dels López de Madrid per «coses» amb la Inquisició, no era cosa de destacar. I es jurava que no tenien res a veure.
[18] Caldria afegir que el de Villena va ser un dels munyidors del que es coneix com a «farsa de Ávila»(1465): la deposició en imatge del rei legítim Enric IV i la seva substitució per l’infant Alfonso d’11 anys d’edat, germà de la futura Isabel I. Era un cop d’estat en versió baixmedieval, que es va allargar 3 anys. Una misteriosa malaltia (o simple enverinament) va enviar a l’altre món al tal Alfonso el 1468: de retruc quedava obert el camí a la reialesa per a la futura Isabel I, la Catòlica. Això del verí, o les sospites de fer-lo servir, no era una cosa infreqüent. El 1461 també havia mort el príncep Carles de Viana, molt enfrontat al seu pare Joan II i a la seva madrastra Juana Enríquez: la seva mort (fos aquesta natural, per tuberculosi, o accelerada per verí) va deixar en safata la corona al futur Ferran II, el Catòlic. Casualitats.
[19] Es pot consultar la tesi d’A. Martínez Giralt, Parentela aristocràtica, domini i projecció sociopolítica. Els vescomtes de Cabrera entre 1199 i 1423, Universitat de Girona, 2015. La part final porta esquemes dels llinatges dels Cabrera i es pot comprovar ràpidament la feblesa de l’argumentació.
[20] Recordem que els antropònims nobiliaris a l’edat mitjana seguien el patró de posar com a cognom el nom propi del pare, la qual cosa provoca no pocs canvis. Això es veu molt bé a la genealogia de Monroy: el fill de Diego López es diu Gonzalo Díaz (fill de Diego); el seu fill es diu Lope González (fill de Gonzalo); el d’aquest Lope López (fill de Lope), com era de preveure. Aquest costum s’estroncà al segle XV per la necessitat de fixar amb major claredat l’ordre de successió i, sobretot, per la complexa qüestió del «mayorazgo» castellà. De totes maneres, hi ha un clar trencament entre Pedro López i el seu fill Andrés de Cabrera: per això la insistència dels cronistes en què Andrés de Cabrera fundava ell sol un llinatge.
