Arrel de l’homenatge que es va fer el dia 28 de maig de 2021 pel comiat de les Germanes Carmelites de la Caritat de Santa Joaquima de Vedruna, vaig escriure un resum de la seva història a Calella durant els 155 anys de la tasca de servei tan a l’hospital com en l’ensenyament. Aquest és el resultat de la recerca realitzada.
Situem-nos en ple segle XIX a Calella. Any 1864. A la sala de plens de l’Ajuntament, el dia 13 d’abril, hi ha reunida la Junta Municipal de Beneficència presidida per l’Alcalde Sr. Ramón Buïgas i es discuteix la necessitat d’ampliar la casa que ocupa l’hospital. Es llegeix un exhaustiu inventari fet a la capella de Sant Jaume i al propi hospital a resultes del qual es constata que en aquell moment, hi havia 7 llits i la corresponent dotació de màrfegues i roba , tovalloles, estovalles i tovallons, dues caixes per guardar embenats i diversos utensilis del parament habitual d’una casa. No hi havia cap utillatge sanitari.
Davant d’aquesta realitat, es proposa ampliar-lo i dotar-lo adequadament. El dia 16 de setembre de 1864 s’aprova fer les obres que varen ser sufragades per una deixa anònima que gestionà el Canonge de la Catedral de Barcelona el Dr. Tomàs Sivilla, fill de Calella, i que posteriorment va ser Bisbe de Girona.
Es va llogar una casa per acomodar-hi provisionalment a l’hospitaler, Antoni Castellà, i que, a més a més, fes les funcions de provisional hospital. Aquesta casa es va llogar pel preu de 48 rals mensuals des d’octubre de 1864 fins juliol de 1866. Aclarir que els hospitalers eren les persones que cuidaven als malalts, pobres i pelegrins que anaven a l’hospital a cercar caritat, consol i guariment de les seves nafres i malures. Els administradors de l’hospital tenien contractats un metge i un cirurgià per visitar els malalts que ho necessitessin. Aquest fet, l’ampliació de l’hospital, va ser cabdal en la seva història, ja que va propiciar que el rector de Calella Mn. Lluis Martorell, demanés a la superiora general de les Germanes Carmelites de la Caritat de Joaquima de Vedruna, Paula Delpuig, successora de la fundadora i filla de Malgrat de Mar, que envies unes germanes per atendre l’hospital de Calella.
És així, com el dia 4 de Juny de 1866 es constitueix la primera Comunitat Vedruna a Calella formada per tres germanes, Dominga de San Juan de Dios, Ramona Mateu i amb Paula Cerarols com a superiora.
Tenim documents que ens mostren l’activitat que es feia a l’hospital aquells primers anys en que les germanes hi varen ser presents. Així, el primer exercici comptable que va de juliol de 1866 a Juny de 1867, especifica que varen ingressar 12 malalts que completaren 153 estades; 2 homes i 9 dones, dons una d’elles va ingressar dos cops, traspassant durant el segon ingrés.
Varen poder obrir un parvulari a l’hospital per escolaritzar nenes i la resposta va ser tan important que el mes de novembre de 1867 demanen augmentar en una nova germana les que hi havia fins aleshores, de manera que dues es dedicaven a l’ensenyament i les altres dues a l’atenció dels pobres i malalts. El juny de 1870 s’incorporà un altra germana infermera.
Durant els anys 1873 a 1876, en el decurs de la tercera guerra carlina, les germanes varen veure incrementada la seva feina assistencial amb els soldats ferits que els varen ingressar, alguns dels quals varen morir a l’hospital de Calella a conseqüència de les ferides sofertes. Dos anys més tard, varen afrontar una epidèmia de febre tifoide que va assotar la vila per la contaminació de l’aigua potable, procedent de la «Gran Mina d’aigua de la riera de Calella», per les aigües residuals del escorxador, atès que la canonada que portava l’aigua de boca, passava per sota el pati de l’escorxador situat als afores de la vila i per on filtraven les aigües brutes.
L’any 1876, l’hospital tenia 14 llits disponibles per malalts que no varen estar mai ocupats de manera total malgrat les diferents onades de l’epidèmia de tifoides que finalment va cedir el maig de 1879, havent arranjat els defectes que tenien les conduccions d’aigües potables i residuals.
Les germanes de la comunitat rebien per la seva feina i manutenció 75 pessetes cada trimestre i 125 pessetes més per la manutenció dels pacients ingressats. A l’hospital seguien arribant expòsits , orfes i malalts pobres que calia traslladar al hospital civil de Barcelona i això ho seguia fent un hospitaler.
Les germanes, complementaven els ingressos que rebien amb tasques domèstiques com rentar i planxar roba i també la vetlla a domicili de malalts.
L’any 1881 es va traslladar el parvulari al carrer de Jovara separant a les germanes en dues comunitats, una assistencial a l’hospital i un altra docent al col·legi que es va inaugurar aquell any i que a la mort de la germana Paula Cerarols, comptava amb unes 320 alumnes.
En els anys següents, el nombre de malalts que ingressaven a l’hospital es va anar incrementant fins a 10-12 mensualment. El setembre de 1883, gràcies a un altra deixa anònima, es va construir la prolongació de l’hospital fins al carrer de Sant Jaume, construint l’església que va perdurar fins a finals del segle XX. Aquesta ampliació va ser la darrera que es va fer fins l’any 1948. Amb aquestes obres, l’edifici va tenir una alçada de dos pisos però desconeixem la seva distribució interna per manca de referències documentals i gràfiques. El que si sabem és que la seva activitat anava en augment i que la tasca de les germanes era primordial.
L’any 1893, el metge de l’hospital, Dr. Joaquim Vilaplana Alemany, fa un informe a l’Ajuntament fent notar les deficiències que existien al seu parer a l’Hospital i destaca que «malgrat els malalts tenen una bona assistència, és a condició que siguin dones o bé, si són homes, no tinguin afectacions localitzades en zones que no s’hagin de descobrir sense faltar a les lleis del pudor si han de ser atesos per persones de diferent sexe com succeeix amb les germanes carmelites que per raó de les normes del seu institut, ho tenen prohibit». Reclama per tan que es creï una plaça d’infermer per poder atendre aquest casos.
L’any 1896, trobem com a superiora de la comunitat de Calella a la germana Adelaida Boix que substitueix a la germana Paula Cerarols que havia estat la superiora durant 30 anys. Es manté en el càrrec fins a 1926.
L’escrit del Dr. Vilaplana va tenir efecte, encara que uns anys més tard, i el 1901, essent alcalde Manuel Puigvert, s’aprovà una reconversió de l’administració hospitalària.
El novembre de 1925 es va aprovar el primer reglament de l’hospital de Calella on es reconeixia que «l’assistència als pacients estarà sempre a càrrec d’una comunitat religiosa. La Superiora tindrà el càrrec d’administradora en el que fa referència a les despeses menors de l’hospital i haurà de portar un llibre de comptabilitat on es reflecteixin ingressos i despeses» « Seran obligacions de les germanes: Cuidar als malalts y tenir cura de la neteja de l’immoble i demès útils de l’establiment. Cuidar dels objectes que portin els pacients al entrar al hospital i retornar-los-hi al ser donats d’alta. Entregar al tresorer els donatius que se’ls faci amb destinació a l’hospital»
La situació social i política dels anys 30 del segle passat, va desembocar en la guerra civil de 1936 a 1939. L’hospital de Calella no va ser considerat com hospital militar i les germanes varen ser allotjades en cases particulars d’amics i familiars. Val a dir que en el llibre de comptes de l’hospital, on abans apareixia la Superiora com a persona que rebia els diners per el manteniment dels malalts i la comunitat, a partir de l’agost de 1936 apareix la infermera en cap, posteriorment la directora d’infermeria i finalment, al 1938 torna a citar-se la Superiora. No tinc notícies que cap d’elles fos represaliada durant el conflicte, restant en servei com a infermeres.
El col·legi va ser convertit per la FAI en el col·legi Humanitat Nova fins que un cop acabada la guerra civil, va ser retornat a les Germanes Carmelites de la Caritat que el varen seguir ocupant fins a 1951 en que es va tancar, degut a la manca de vocacions per substituir a les germanes que anaven morint .
Els anys de postguerra varen ser molt durs per la precarietat de l’economia de l’hospital i l’escassedat de mitjans que tenien. L’hospital estava molt deteriorat i no era apte per una atenció mèdica adequada. Per aquest motiu, l’Ajuntament presidit per Manuel Alabern, va decidir fer una reforma i ampliació del mateix, coincidint amb una deixa de 113.000 pessetes procedent de l’herència del Sr. Enric Tuyet i Bosch que va permetre dotar de mobles i aparells aquesta primera ampliació.
El 1946 s’estableix un conveni entre el Patronat de l’Hospital de Calella i la Superiora de les Germanes Carmelites de la Caritat. En aquest conveni s’especifica que es continua el conveni establert prèviament i que es respectaran tan les regles de la Institució religiosa com el reglament de funcionament aprovat, que no diferia del anterior de 1929. Per aquest conveni, les germanes administraven els recursos de l’hospital i havien de retre comptes al Patronat dels ingressos i despeses efectuats. Rebrien una subvenció de 375 pessetes per les seves despeses pròpies a part de ser-los pagades totes les despeses necessàries per la seva manutenció i manteniment de les cel·les, material i infermeria. Amb això, es consolidava la completa gestió de l’hospital.
L’any 1948 es va inaugurar l’ampliació i el mes de gener de 1949, el Dr. Josep Mª Massons, va fer la primera intervenció quirúrgica a l’hospital de Calella, en la persona de Rosita Vilà, minyona de la Comunitat de les Germanes de l’hospital, i que servia a la cuina.
De mica en mica, l’activitat quirúrgica per part de metges de l’Aliança o d’altres com el Dr. Joan Martí Ragué, els ingressos a l’hospital de malalts de Medicina, els parts i accidents, varen ser cada cop més abundants i obligaren a successives ampliacions de serveis. Això va fer que la plantilla de germanes augmentes fins a tenir 8 o 9 efectius.
Les diferents Germanes Superiores que es varen anar succeint des de l’acabament de la guerra civil varen ser:
- Concepció Janer Ribas 1939 – 9/1944 i 8/1945 – 8/1952
- Nieves Ricart Gres 9/1944 – 8/1945 i 8/1952 – 10/1957
- Carme Romà Roca 11/1957 – 6/1964
- Rosa Bartés Saus 7/1964 – 6/1967
- Maria Torres Balcells 7/1967 – 6/1970
- Carme Sala Sagalés 7/1970 – 6/1973
- Teresa Clota Prat 6/1973 – 6/1976
- Mº Dolors Pujol Vila 6/1976 – 1983 i 1989 – 2014
- Magdalena Plandiura Boglio 1983 – 1989 i 2014 – 2021
El punt d’inflexió es va donar l’any 1980 amb la segona gran ampliació de l’hospital i l’impuls que, el primer Ajuntament democràtic presidit per Ramón Bagó va donar al establir el conveni amb l’institut Nacional de Previsió (Seguretat Social).
El regidor d’aquell Ajuntament Joaquim Pedemonte, ens ha deixat un llegat escrit on ens descriu com eren les Germanes que eren a l’hospital en aquell temps i que fins avui han estat ocupant un lloc clau en el desenvolupament de l’hospital de Calella.
La comunitat la formaven 9 germanes: Roseta, Maria Torres, germana Xandri, Pilar Capdevila, germana Rosa, Pilar Manresa, Magda Plandiura, germana Carme i Dolors Pujol que era la superiora.
La germana Roseta tenia 90 anys i era juntament amb la germana Maria Torras, l’encarregada de tenir la roba del hospital sempre en condicions. Aquesta roba es rentava, planxava i sargia a l’hospital i al ser una època de penúries econòmiques calia tenir molta cura d’ella dons s’aprofitava fins on es podia i més. Tenien caràcters molt diferents; una alegre i extravertida i l’altra més seriosa i reservada, però ambdues desprenien aquella serenitat que les feia molt properes.
La germana Xandri era la responsable de la alimentació del centre i era tot una artista de la cuina, on havia de fer meravelles donada la precarietat de la economia, per poder fer arribar als pacients les dietes adequades i amb prou nutrients. Amb els metges era molt curosa i sempre demanava que li diguessin que preferien per dinar o sopar quan estaven de guàrdia i els acontentava sempre que podia.
La germana Pilar Capdevila era la responsable de la secció de llarga estada, «dels avis» com es deia aleshores, on s’acollia a persones que no podien cuidar-se, per estar soles o per severs problemes econòmics. Era una secció amb històries molt dures i algunes esfereïdores, totes amb el comú denominador de la certesa de l’abandonament i el terrible pes de la soledat. La germana Capdevila era qui intentava omplir el buit d’afecte que patien aquestes persones amb un somriure als llavis i una modèstia exemplar.
La germana Carme era la encarregada de la bugaderia i ho feia amb uns mitjans molt precaris. Comptava amb una màquina de rentar que no parava de funcionar per tenir neta tota la roba dels llits, tovalloles i roba pròpia de quiròfan i el vestuari del personal, aconseguint que mai faltes la roba necessària. Quan hi havia increments d’ingressos i/o intervencions quirúrgiques, la cosa es complicava. Cal assenyalar que no hi havia cap assecadora de roba i tota s’havia d’estendre primer dins la bugaderia per escórrer l’aigua i posteriorment al sol per que s’assequés. Complicat els dies núvols o amb pluja sobre tot a l’hivern. Però se’n sortia, encara que el cost físic i d’hores de treball era aclaparador. Afortunadament, aquest neguit va minvar amb la compra d’una màquina per assecar la roba que va facilitar i molt la seva tasca.
La germana Rosa era una persona incansable dins d’un equip de persones incansables a qui no espanten ni la feina ni les hores de treball. Ella era la encarregada de coordinar les consultes externes del hospital.
La germana Pilar Manresa era la més jove de la Comunitat. Estudiava infermeria i estava destinada al quiròfan. Cal aclarir que en aquell temps, d’intervencions quirúrgiques se’n feien poques i podia dedicar temps a ajudar en altres tasques d’hospitalització.
Les germanes Dolors Pujol i Magda Plandiura eren la superiora i la seva adjunta; la seva ma dreta. Elles eren les responsables últimes de que tot funcionés adequadament.
La vitalitat de la germana Dolors era admirable i més si tenim en compte que la seva aparença física, donava la sensació d’una certa fragilitat, que desmentia constantment amb la seva plena dedicació que no coneixia d’horaris ni defalliments i era capaç d’ajudar a qui ho necessites.
La Magda ha estat el veritable motor de la infermeria a l’Hospital de Calella. De mica en mica va anar construint un equip de gent jove i preparada a la que va acabar de formar en les directrius que considerava eren imprescindibles per una correcta atenció als pacients ingressats. Amb els anys i el creixement de l’hospital, cada cop augmentava més la complexitat, i les seves funcions varen acabar essent de supervisió, deixant en mans d’una cúpula directiva d’infermeres molt ben preparades, el rumb de l’atenció integral al pacient que ha donat prestigi al Hospital de Calella
L’any 1983 la germana Magda Plandiura és escollida superiora fins el 1989 en que novament la germana Dolors Pujol, que s’havia absentat de l’hospital durant aquell temps, torna a ser nomenada superiora de la comunitat. L’any 2014, degut a la seva precària salut i posterior mort al febrer de 2015, torna a ser substituïda per la germana Magda Plandiura fins que, ella també, amb la salut molt afeblida, traspassà l’any 2021.
Les monges de l’hospital de Calella varen ser un grup de dones senzillament admirables, la seva aparença de delicada fragilitat amagava un caràcter ferm i altament responsable que les empenyia a protegir al dèbil i al marginat.
Sempre estaran amb nosaltres. 155 anys d’història del nostre hospital, acaben amb la marxa de la Congregació de Carmelites de la Caritat de Santa Joaquima de Vedruna.
Bibliografia
- Notes personals de Joaquim Pedemonte
- Arxiu Històric Municipal de Calella. Actes Junta Municipal de Beneficiència 1864 – 66 C 453 NR 2973
- Llibre de caixa de l’hospital 1862- 1881 AHMC C 446 doc 2963
- Relació de les superiores de l’hospital. Secretaria Zona C Vedruna Europa
