LES TORRETES: El nostre particular Pony Express

A finals dels anys setanta, del segle passat, poca gent a Calella relacionava “Les Torretes” amb torres òptiques, en dèiem a nivell de carrer “torres de moros”.

No és fins a l’any 1984 i en el primerajuntament democràtic amb el batlle Ramon Bagó, patrocinat per l’ajuntament i la Generalitat, que es publica un treball d’en Pere Porti i Gallart molt complet sobre el tema, que es titula “Les Torretes de Calella, un estudi” aprofitant les hores que va tenir de lleure mentre feia la “mili” a Madrid.

Avui dia i gràcies als satèl·lits, la comunicació arreu del món és instantània, però per arribar aquí s’han fet proves amb més o menys èxit des que es tenen notícies de l’antiguitat, el missatger grec Filípides, a la batalla de La Marató al 490 aC, es mor d’esgotament després de fer una cursa de 42,195 km per donar la bona notícia als atenencs de que havien guanyat la batalla al rei Dario I de Pèrsia.

El sistema de torres òptiques de senyals aèries dels germans Chappe  va durar uns 100 anys, i fou un sistema adoptat per França a la convenció de l’any 1793 i va ser durant anys el sistema més ràpid de transmissió de paraules a Europa amb unes 600 torres que cobrien més de 5000 km entre França, Bèlgica, Itàlia, Espanya, Suècia, Hongria, Alemanya, Regne Unit.

L’estació de Calella que es deia “La Patona”, per estar ubicada en el turó del mateix nom, era la cinquena sortint de Barcelona de les 18 que hi havia fins arribar a França per la Jonquera. Calculant que en bones condicions atmosfèriques es transmetia a uns 300 km per hora, la transmissió de Barcelona a la Jonquera es feia en menys d’una hora, en canvi, amb el correu normal de diligència de postes, tardava dies.

A la novel·la “Del compte de Montecristo” d‘Alexandre Dumas hi ha dos capítols que parlen en molt de detall sobre el que ja en aquell temps, se’n deia “El telègraf” (tele del grec lluny, distància, i graf grafia, escriure). S’ha de llegir la novel·la perquè són dos capítols interessantíssims, entre moltes altres coses diu: “-A vegades al final d’un camí, al cim d’un pujol, sota el sol brillant veia elevar-se aquells braços negres i plegables semblants les potes d’un enorme coleòpter i mai no m’havien agafat ganes de veure de prop aquests grossos insectes de ventre blanc i potes negres i flaques.”

En el capítol LXII, Edmond Dantès, “El comte de Montecristo” descriu:

“L’interior de la torre dividida en tres pisos; el de baix contenia uns quants instruments agrícoles, pales, rasclets, regadores, algunes plantes seques penjades al sostre. No hi havia cap moble.

En el segon era l’habitació nocturna de l’empleat amb estris humils, un llit, una taula, dues cadires, una gerra de gres.”

Coincidint punt per ratlla amb la descripció que fa en Pere Porti en el seu llibre.

“Van pujar al tercer, l’habitació del telègraf. Montecristo va mirar successivament les dues palanques de ferro amb les quals l’empleat feia funcionar la màquina.”

En un moment concret diu: “-Guaiti no es posa en moviment el seu company?

-Sí, em pregunten si estic preparat.I li responc amb un senyal que indica al meu company de la dreta que estic preparat, i avisa al de l’esquerra perquè es prepari el seu torn.”

Per venjar-se del banquer Danglars que de males maneres ha fet tancar a la presó l’Edmon Dantès per l’amor de la Mercedes i altres assumptes tèrbols, s’avança quatre torres òptiques abans de que arribin les notícies a París per convèncer amb diners al responsable de la torre, i després de molts estires i arronses paga vint-i-cinc mil francs a “un pobre diable d’empleat que cobra mil dos-cents francs anuals, ocupat tot el dia mirant el cel,” per difondre una notícia errònia provinent d’Espanya que fa perdre mig milió de francs al seu màxim enemic Danglars, desmentint-la això sí l’endemà.

Per un altre costat, i al mateix temps que les nostres Torretes anant sempre contra rellotge, als 1860, als Estats Units d’Amèrica s’anuncia en diaris i pamflets, una companyia la “Pony Exprès”, demanant genets joves i experts, menors de 18 anys, de poc pes, valents, preferibles orfes, i es prepara un camí des de St. Joseph, Missouri a Califòrnia, i s’hi posen cases d’avituallament perquè descansin genets i cavalls assegurant el recorregut de costa a costa en 10 dies envers els 25 o 30 acostumats amb diligències. Va estar operatiu 1 any i mig, de l’abril de 1860 al novembre del 1861, coincidint amb l’arribada del tren a Calella.

També, per unir les dues costes de l’atlàntic al pacífic, es fa una línia de tren “La Transcontinental”, participant   dues grans companyies americanes, “La Union Pacific” cap a l’oest i “La Central Pacific” cap a l’est que es trobaran a Utah el 10 de maig del 1869.

Tots aquests intents de rapidesa amb els missatges i correus, s’acaba primer amb la telegrafia per cable a la dècada del 1830 d’en Samuel Morse amb el seu alfabet de punts i ratlles, i finalment ja sense cable d’en Gugliano Marconi que el 1899 retransmet per ràdio d’Anglaterra a França a través del Canal de la Mànega entre Dover i Wimereux, el gran primer pas per ones abans dels satèl·lits.

Les nostres “Torretes”, una de civil i una de militar que encara conservem, no varen tenir més de 10 anys de funcionament, i es veuran ennoblides per les descripcions tan acurades que Alexandre Dumas fa a “El comte de Montecristo” per ser un complement més, al més que complet llibre d’en Pere Porti.