El Capaspre
Calella i el seu terme tenen l’origen el l’Alta Edat Mitjana. Com a tota Catalunya, la muntanya va ser lloc de pas i de refugi; en el nostre cas, va ser la Riera de Capaspre.
Es aquí a la part alta de la conca de la Riera on es va ubicar l’antic veïnat de Capaspre, primer nucli de població de Calella, a una prudent distància del mar, per protegir-se dels atacs pirates i corsaris. El 961 ja es parlava en plural de masies del Capaspre, en el context d’una donació de terres al monestir benedictí de Sant Pol de Mar. D’aquest nucli original, avui només resta dempeus el mas Salvador de Capaspre. Aquest mas està catalogat i declarat BCIL.
La serralada del Capaspre que comença a la mar, passa per Puig de Popa, Serra de les Guilles fins al coll de l’Era d’en Mora a tocar amb coll Trencat, és una prolongació de la Serralada Litoral i, per extensió, representa l’arribada a la línia de la costa de la Serralada del Montnegre. Històricament ha servit d’espigó natural que ha protegit dels corrents costaners la sorra dipositada pel mar, la Riera, els torrents pròxims i sobretot la Tordera. Amb el temps ha conformat la plana on posteriorment s’ha assentat la població de Calella.
Aquest espigó natural presenta una morfologia que permet l’aportació de sorres a les platges del municipi, provinents de llevant, i alhora permet la circulació dels corrents marins de garbí, que regulen i consoliden l’amplada de les platges, tot i netejant aquestes i l’aigua de la mar.
El nom de Capaspre prové del llatí “Caput Asperum, cap: “promontori que sobresurt”, aspre: “rocós”, “abrupte”. El Capaspre dona nom a la riera i la seva zona d’influència. La conca de la riera marca els límits del nostre terme municipal.
L’any 1184 es fa esment per primera vegada de l’església de Sant Quirze, a la Riera, per atendre les necessitats bàsiques de culte i identificació religiosa dels habitants del Capaspre.
Tal com passa a tot el Maresme, el primer poble era a la muntanya i, si el nucli de mar no hagués estat clarament privilegiat, o el territori hagués estat més gran, segurament també hi hauria el fenomen de la duplicitat de pobles, “de mar” i “de dalt”.
A partir de 1327 i 1338, fundada la vila nova, per voluntat dels vescomtes, amb els seus privilegis i ordenament urbanístic, molts d’aquests masos van baixar i s’establiren a la “pobla” afavorits per els avantatges dels privilegis.
La serralada del Capaspre ha condicionat força les comunicacions amb els pobles del sud i Barcelona. Fins a finals del segle XVIII no es va obrir la carretera per la costa. Posteriorment es va foradar el Capaspre per fer arribar el tren.
Es recomana senyalitzar de forma adient aquest indret, fent extensiva aquesta actuació als noms de lloc integrats en el Capaspre: Coll de l’Era d’en Móra, Turó de les Guilles, Serra de les Guilles, Turó de Gulinons, Turó de Puig de Popa, Turó de la Cabra, Torrent de la Cabra, Torrent de les Basses, Turó del Capaspre i el Turó de les Torretes (amb vèrtex geodèsic), finalitzant en els promontoris del Far de Calella i les Torretes, que mereixen capítol apart.
El Far
Sens dubte el símbol per excel·lència de Calella, protegit i declarat BCIL.
Situat al cim d’un promontori d’uns 50 metres d’altitud, al lloc on ara hi ha el far, hi havia hagut una antiga torre de guaita i defensa, artillada, que vigilava i protegia les costes dels perills dels atacs dels pirates algerians.
Es va inaugurar el dia 15 de desembre de 1859. En un principi, la llanterna fou alimentada amb oli a pressió i, més tard, el combustible fou substituït per parafina i petroli. L’any 1927, fou electrificat, l’aparell òptic fou millorat i es canvià per un altre procedent de les illes Medes, avui dia encara en servei amb petites modificacions.
Avui, la llum del far assoleix una distància d’unes 35 milles i és conegut a les cartes de navegació per les seves llampades, 3 i 2, cada 30 segons.
Un dels millors moments per gaudir de les sensacions que s’evoquen des de la màgia d’aquest espai és durant la programació de les Nits d’Estiu (NEC) que any rere any es celebren durant els mesos de juliol, agost i setembre. Pensem que caldria començar a pensar en ampliar l´espai a l’aire lliure per poder augmentar l’aforament i poder competir en millors condicions amb altres festivals d’estiu. Tot i que creiem que una excessiva massificació podria fer-li perdre el seu encís i deteriorar l’espai natural. Si s’aposta per aquesta opció, caldrà ser molt curosos.
No cal parlar de les vistes excel·lent que es donen tant des del far ,com de les torretes. En el cas del far, te un centre d’interpretació de les comunicacions marítimes i terrestres molt ben resolt. Cal ampliar els dies i l’horari de visites.
Les Torretes
Protegides i declarades BCIL.
L’any 1857 es va aixecar una torre de telegrafia òptica d’ús civil, tot just al costat de la torre militar. Portava el número 214 de la línia que anava de Montjuïc a La Jonquera i s’anomenava “Estació de la Patona”, en prendre el nom de l’indret damunt del qual s’edificà la torre. Les torres constaven de dues plantes comunicades per una escala de cargol. L’accés a l’observatori de la planta superior estava prohibit a totes les persones alienes a la guarnició, incloent-hi les famílies dels torrers. L’interior era auster i el mobiliari escàs.
El període operatiu de la telegrafia òptica va ser breu a causa de dos factors: d’una banda, l’arribada del ferrocarril; de l’altra, l’ús del telègraf elèctric, que en un període de certa estabilitat política, i amb motiu de la inauguració de la primera línia entre Madrid i Irún l’any 1854, garantia el funcionament sense haver de témer accions de sabotatge. És per això que, a causa dels avantatges del ferrocarril i el telègraf pel que fa a la seguretat i velocitat de les comunicacions, les torres de telegrafia òptica van deixar d’operar l’any 1862.
La xarxa catalana de telegrafia òptica militar situava els telègrafs al terrat de les torres i al damunt de campanars o d’altres construccions elevades. En alguns casos, com ara el de Calella, el telègraf civil i el militar coincidien en el mateix emplaçament, molt propers un de l’altre.
La torre militar es va aixecar al turó de la Patona el 1848. Es trobava a 83 metres d’altura i estava molt a prop del mar. Disposava d’espitlleres, d’una dotació de personal militar, i tenia el número 53 de la línia entre Girona i Barcelona per l’interior. Les seves referències més properes eren les torres del castell de Sant Joan de Blanes, pel nord, i de Caldes d’Estrac, cap al sud.
Al centre d’interpretació del Far i les Torretes, ubicat al far, està molt ben explicada la funció de la telegrafia òptica i de les torretes.
Cal valorar la possibilitat d’una possible reconstrucció de les Torretes. No es tracta d’edificacions massa antigues (cada any a Calella cau alguna casa amb més antiguitat) i a més tot el que s’ha perdut, ha estat pel deteriorament de la segona meitat del segle XX, per tant, la reconstrucció asseguraria la recuperació dels edificis i la conservació d’aquests, ja que estan molt sotmesos a la pressió humana en el seu estat actual.
L’estat de les torretes i la seva degradació es preocupant, els hi cal una bona restauració i protecció, instal·lar-hi plafons explicatius i que aquests dirigeixin al centre d’ interpretació del Far i les Torretes. També restaurar els camins d’accés i senyalitzar-los adequadament.
La Roca Grossa i el paratge de les Roques
La punta de Capaspre, amb diverses cales i roques que recorden el paisatge de la Costa Brava, té la seva imatge més emblemàtica a la Roca Grossa. La riera de la Cabra desemboca davant d’aquesta gran roca – també coneguda com Roca de la Cabra – formant una petita platja. La Roca Grossa és l’única illa de la platja de Calella, però sovint queda unida a la terra ja que, segons els corrents marins, es forma un tómbol, freqüentat pels banyistes més atrevits. En aquesta zona podem observar les poblacions de corb marí o la curiosa flora d’ambients salins.
Caldrà declarar les Roques com a paisatge pintoresc, protegir el seu entorn marí més pròxim i posar plafons explicatius.
El nom de Calella
El nostre poble rep el nom de la caleta —Calella vol dir ‘caleta, cala petita’ (-ella és un sufix de derivació que té valor diminutiu, de la mateixa manera que «portella» vol dir ‘porta petita’)— que hi ha ben bé sota del promontori del far, allí on hi ha un corriol que passa per sota de la carretera i de la via i que va a parar a mar. Allí hi ha una deu d’aigua que brolla tot l’any. Sens dubte era el lloc on, durant l’edat mitjana, els habitants dels masos, que eren a la zona de la muntanya, anaven a recollir aigua per beure i tenien accés a la platja. La documentació més antiga recollida per Coromines demostra que l’any 1188 el nom encara era percebut com a nom comú: «sa calella». És singular l’ús medieval de l’article salat: sa calella ‘la caleta’. El 1212 ja hi trobem un nom propi: rupibus de Calella ‘les roques de Calella’. Hem passat d’un apel·latiu genèric a un nom de lloc: el del nostre poble, Calella. La gent de Calella sempre ha anomenat aquell indret «les Roques». I es distingia de «la Roca Grossa», que és més cap a Sant Pol.
(Joan Ferrer i Costa)
Una “calella” és una “cala petita”, com les que hi ha a la zona de les roques, interpretació que, a més, es veu reforçada per l’ús de article femení – “la” o “sa” – emprats fins ben bé el segle XIV
L’extrem litoral de la zona el marcarien, a la banda de ponent, les Roques de Calella, ja citades el 1212, on la Roca de la Cabra, topònim ben viu els nostres dies, es documenta per primera vegada 1224. Allà mateix, a llevant del lloc “de la Calella” , hi desguassava el torrent de Valldenguli, com es documentava ja el 1188; i el 1275 es parlava de la “Roca de Calella” a ponent de l’honor de Valldenguli. La ubicació del nom de “Calella” en una zona rocallosa no deixa cap dubte del sentit d’aquest topònim de gloriós futur.
Així doncs entre el torrent de la Cabra (divisor entre Sant Pol i Pineda-Calella, documentat des de 1212) i el torrent de Valldenguli, la cala petita no es altra que la que hi desguassa l’actual torrent de les Basses, dita també de Rocapins. (Documentat com el torrent de Calella o de la Redorta el 1505). És el torrent que circula entre la muntanyeta del Far i la de les Torretes. És aquesta caleta la que donà nom a la població de Calella.
(Xavier Soldevila: De la “pobla de la Calella” a la vila de Calella).
Caldrà doncs senyalitzar el lloc amb un monòlit explicatiu en el qual digui: Aquesta caleta donà nom a la població de Calella. Pensem que és una bona manera de conservar la memòria dels noms i dels llocs que conformen el nostre patrimoni.
El turó de Puig de Popa
El Puig de Popa (210 m) era un referent clau per a la navegació, ja que la seva forma destaca quan l’observes des del mar. Des dels blocs de roca filoniana blanca que hi ha al cim, podreu gaudir d’una magnífica vista de tota la plana del litoral, des de Calella a Malgrat de Mar.
Un indret molt visitat, que ha esdevingut un lloc de visita tradicional en dates concretes, i que gaudeix d’una vista excepcional de tota la plana de Calella, que cal preservar i senyalitzar.
El Camí Fondo
El Camí Fondo és una via de comunicació molt important, que avui s’inicia en un marge del Torrent del Raig. Aquest inici del camí presenta estructura de sender o corriol, i finalitza a la part alta de la Urbanització de Valldenguli. A continuació passa pel pont de l’autopista C-32 i reprèn el Camí Fondo, en forta pujada, fins que enllaça amb la Serra de les Guilles, a dalt de Gulinons.
Val a dir que el Camí Fondo original fou malmès amb motiu de la construcció de la referida urbanització i de l’autopista C-32.
És una derivada de la via romana i més endavant medieval que anava per la mitja muntanya i evitava els difícils passos de les roques de Calella, prop del mar.
El Camí Fondo puja estrictament per Torrent del Raig, per les Estretures, i allà es bifurca. Primer cap al nord, per la Serra de les Guilles, a buscar el turó de Gulinons, i més amunt el coll de l’Era d’en Móra, i la seva continuació natural era el Camí Ral. Després es desvia a ponent, pel Camí dels Francesos, cap a can Mascaró, ja en terme tot això de Sant Pol de Mar.
El Camí Fondo ha estat excavat de manera natural al terrer, compost de granit en descomposició. Aquestes formacions, atorrentades, són conegudes com a fondos, i són típiques de la geografia de la Serralada Litoral del Maresme.
Els camins fondos són vials excavats al terrer, normalment amb un traçat rectilini atès que el seu origen es troba en les escorrenties superficials que cerquen el camí més recte fins al fons de la vall.
Els fondos eren utilitzats per pagesos, carboners, pastors i altres tipus de gent que treballava al bosc. Servien també per arribar a dalt de la carena de manera ràpida i salvar, així, distàncies per anar, per exemple, a la comarca del Vallès. També eren utilitzats com a rutes de transport “discretes” ja que, en estar ensorrats, quedaven ocults i no es veien des dels altres camins.
Hem de recordar que el significat de Camí Fondo és el següent: “Camí propi de les planes, que apareix artificiosament enfondit en el terreny per salvar un desnivell, encaixat entre marges que cobreixen un home a cavall”.
S’ha d’explicar bé aquesta via de comunicació, fent esment de la seva antiguitat i la seva importància.
Les rieres i torrents de Calella
D’esquerra a dreta mirant Calella des de la mar.
Torrent de la Cabra. Agafa les aigües de la banda oest del Turó de la Cabra, acaba a la mar Mediterrània, a la Platja de la Cabra i la Roca Grossa, i en la seva part baixa fa de límit territorial entre Calella i Sant Pol de Mar.
Torrent de les Basses. Agafa les aigües de la banda est del Turó de la Cabra, de l’indret de les Basses i del Turó de Capaspre, i acaba a la mar Mediterrània, a la Cala de Rocapins, passant pel costat de les instal·lacions del Club Tennis Calella i el Far de Calella.
Torrent de Valldenguli. Agafa les aigües del Camí Fondo i de l’indret de Valldenguli, passa pel costat dels Apartaments Codina i acaba a la mar Mediterrània, a la Platja de Garbí.
Riera de Capaspre o de Calella. És la riera principal del terme municipal de Calella, donat que agafa les aigües de tota la vall i de multitud de torrents i petites torrenteres. Aboca les aigües a la mar Mediterrània i separa la Platja de Garbí i la Platja Gran.
El 25 d’agost de 2006 una rierada va arrossegar i aixafar més de 30 cotxes i 4 vehicles van anar a parar a la mar. En 20 minuts van caure 37 litres d’aigua.
Torrents que aboquen a la Riera de Capaspre:
- Torrent del Raig. El més important. Agafa les aigües de sota Puig de Popa.
- Torrent dels Escorts. Aboca al Torrent del Raig.
- Torrent de Valldebanador.
- Torrent de la Coma o d’en Comes. Agafa les aigües del Turó d’Alomar i passa pel costat del Cementiri dels Pins de la Creu.
- Torrent del Mal Pas. Agafa les aigües de les Planes d’en Lari i aboca al Torrent de la Coma.
- Torrent de la Font del Catx. Passa per darrere de Puig de Popa.
- Torrent del Mas. Passa prop de la Font d’en Decai i del Mas Salvador.
- Torrent de les Guilles. Agafa les aigües de la Serra de les Guilles i passa prop la urbanització Km 3.
- Torrent de Vallderoure. Agafa les aigües de la Vall de Roure i passa prop de la urbanització Km 3.
- Torrent de la Font d’en Martorell. Agafa les aigües de la Peça Curta.
- Torrent de ca l’Estol i de Valldaix. Agafa les aigües de la Serra de ca l’Estol i passa pel Sot de l’Infern.
- Rierany dels Frares. Agafa les aigües de l’Arboceda, del gruix de la muntanya de can Carreres i de la Pujada Blanca. Fa de límit territorial entre Calella i Pineda de Mar en gairebé tot el seu recorregut. Aboca a la mar Mediterrània, al final de la Platja Gran de Calella i a l’inici de la Platja de Poblenou de Pineda de Mar.
Les rieres i els torrents formen part de la realitat del terme municipal de Calella i s’ha de vetllar per la seva conservació, evitant urbanització de sòls i mantenint les lleres en perfectes condicions, per donar sortida als cursos d’aigua, sense arrossegament d’andròmines a la mar.
Les fonts de muntanya de Calella
Són fonts que no porten aigua, però que representen indrets tradicionals de la història local, llocs on temps enrere s’hi feien trobades, aplecs o excursions en dates assenyalades, en racons de muntanya. No considerem totes aquelles fonts que es troben en espai urbà o proper, com per exemple la Font dels Lleons o la Font de Sant Jordi, del Parc Dalmau. En farem una relació de les més significatives, d’aquestes de muntanya, i que caldria preservar.
- Font d’en Decai. Situada en el bagueny de Puig de Popa, entre la Riera de Capaspre i la Serra de les Guilles, a uns 180 metres d’alçada.
- Font de la Guineu. Situada a peus de la carretera d’Hortsavinyà i al costat del Camí dels Escoltes, a uns 205 metres d’alçada.
- Font de Sant Quirze. Situada a pocs metres de la Riera de Capaspre, al lloc on se suposa que hi havia hagut l’ermita de Sant Quirze, avui desapareguda, a uns 30 metres d’alçada.
- Font del Portal de Betlem. Situada en el Sot dels Lladres i el Torrent del Mal Pas.
- Font de Vallderoure. Situada en el Torrent de Vallderoure.
Són fonts que, malgrat no estiguin operatives, representen espais de molt simbolisme en la història local. Cal senyalitzar-les i conservar-les, tot i que dues d’elles s’han de recuperar.
El coll de l’Era d’en Móra
Amb una alçada de 183 m, el Coll de l’Era d’en Móra uneix les dues grans serralades calellenques: la de les Guilles i l’Arboceda. Era una antiga zona de conreu que va ser ocupada durant el boom turístic per un gran abocador de residus urbans. Restaurat l’any 2000, és un indret de referència pel paisatge i encreuament de camins.
La seva extensió i el fet de ser un important coll, ben comunicat, requereix una posada en valor. Avui ja representa un clar objectiu de molts itineraris, però potser caldria una senyalització més acurada en els seus accessos.
Ca l’Estolt
L’entorn de ca l’Estolt conserva les característiques del paisatge de l’entorn de Calella: una combinació de boscos d’alzina, alzina surera i arboç amb diverses peces de conreu de secà. Conegut antigament com Mas Lledó, l’edifici que avui trobarem totalment arruïnat, va ser construït vers el segle XVI i tindria un origen que podria remuntar als
segles X-XI. Abandonat des dels anys 70, en les ruïnes actuals encara es poden veure alguns elements típics de les masies catalanes: l’era, la planta baixa per animals i el pis amb les estances familiars. Prop del mas, a la capçalera de torrent de Valldaix, hi ha els vestigis de l’antiga mina de ca l’Estolt i d’un safareig de pedra.
L’indret requereix senyalització i, en la mesura del possible, restauració d’algunes parts molt interessants, com per exemple l’era, que presenta un preocupant deteriorament progressiu.
El turó de la Punta de Garbí
Punt més elevat del terme municipal de Calella (421 m) i que llinda amb el terme de Pineda de Mar. En el seu cim hi ha una instal·lació de ràdio-far per a l’aviació.
Un indret simbòlic, per ser el punt més elevat del terme, i que cal senyalitzar i posar en valor, malgrat l’existència de la referida instal·lació en el cim.
Serralades de Calella
La Serra de les Guilles i la Serra de l’Arboceda són les dues cadenes muntanyoses que tanquen el municipi per l’est i pel nord. El Turó de Gulinons és el punt més alt de la Serra de les Guilles, amb 259 metres d’alçada, destacant també el Puig de Popa (210 m) i el Turó de les Guilles (224 m). Les Guilles és el corredor natural que, sense discontinuïtats, uneix els boscos del Montnegre amb les petites cales del Capaspre. El Coll de l’Era d’en Móra (183 m) separa les dues serres i els termes de Calella i Sant Cebrià. La Serra de l’Arboceda, més coneguda com can Carreres, té tres cims ben alineats d’oest a est. El primer és el Turó de la Punta de Garbí (421 m), segueix el Turó de Migjorn (402 m ) i el Turó de Llevant (404 m). La vessant sud perd alçada ràpidament i està poblada per boscos d’alzina surera, pins i algunes espècies caducifòlies a les fondalades de Valldaix i de Vallderoure. Pel costat nord, s’estén l’amagada vall de Sant Andreu, més humida i fresca, que comunica directament amb les aigües de la riera de Pineda.
Arbres d’interès local
El municipi disposa d’un “Catàleg dels arbres d’interès local de Calella”, elaborat el març de 2018. Entre els arbres inventariats i inclosos al Catàleg, s’hi troben 15 espècies diferents d’arbres, essent les alzines i els pins pinyers les espècies més representades, espècies pròpies dels entorns rurals i boscos del Maresme. També s’hi troben diverses oliveres que s’han conservat dels antics camps de conreu.
Predominen els arbres situats en espais públics (parcs urbans, places, jardins i rieres), tot i haver-n’hi 5 situats en terrenys privats de l’entorn rural del municipi (vinyes, camps i marges de camins) i 2 més en finques privades dins la ciutat.
En total, són 31 els arbres catalogats.
Es recomana, evidentment, la seva conservació, la possible ampliació del catàleg, fent incís en la totalitat del terme municipal, i la implementació i senyalització dels itineraris contemplats en el mateix treball del Catàleg, per donar visibilitat a aquests elements susceptibles d’ésser posats en valor.
La «Línia del Cel» (Skyline) de Calella
Els límits del terme municipal de Calella són observables en la seva totalitat des de molts punts elevats del territori. Tenint en compte que el límit en el nord-est està força urbanitzat i molt marcat per la sortida de l’autopista C-32 i que el llindar del sud coincideix en la seva totalitat amb la mar Mediterrània, podem considerar que els límits en la resta de punts cardinals són prou característics i es mantenen prou fidels als seus orígens, amb petites intervencions, poca urbanització i elements molt representatius de la imatge del terme.
Des de la mar i cap a la muntanya, resseguint més o menys el terme municipal, trobem el Far de Calella, les Torretes, la Serra de les Guilles, el Turó de Puig de Popa, el Turó de la Punta de Garbí, el Turó de Migjorn, el Turó de Llevant i, com ja hem dit, a la part sud, tota la façana marítima.
Es recomana posar en valor aquest tret característic del terme i considerar aquesta “Línia del Cel” o perfil del terme, per a la seva protecció.
Itineraris per Calella
- Ruta de l’Esquirol. Ruta circular de 4,1 Km i 50 m de desnivell positiu. El recorregut és el següent: Passeig Manuel Puigvert, Carrer Amadeu, Fàbrica Llobet Guri, Urbanització Sant Quirze, Zona Esportiva “La Muntanyeta”, Parc Dalmau, Església Parroquial, Plaça de l’Ajuntament, Can Giol, Plaça del Bunyol i Riera de Capaspre.
- Ruta del Corb Marí. Ruta circular de 5,4 Km i 140 m de desnivell positiu. El recorregut és el següent: Passeig de Garbí, Piscina Municipal de Calella, Valldenguli, Turó de Capaspre, el Far, les Torretes, pont de fusta sobre la carretera N-II, Roca Grossa i les platges de les Roques.
- Ruta de Sant Andreu de l’Arboceda o de les Sitges. Ruta lineal de 6,2 Km i 380 m de desnivell positiu. El recorregut és el següent: Riera de Capaspre, Mas Salvador, Camí dels Escoltes, Sot de l’Infern, Ca l’Estolt, Collet de Sant Andreu i Ermita de Sant Andreu de l’Arboceda.
- Ruta de la Guilla. Ruta circular de 8,8 Km i 250 m de desnivell positiu. El recorregut és el següent: Riera de Capaspre, Mas Salvador, Coll de l’Era d’en Móra, Turó de les Guilles, Serra de les Guilles, Turó de Gulinons, Camí Fondo i Valldenguli.
Són itineraris clàssics, amb inici al pont de fusta de la Riera de Capaspre, i que requereixen una actualització de la senyalització i un manteniment periòdic, donat que són rutes que són promocionades en molts mitjans informatius locals i nacionals.
El sender de petit recorregut PR C-146
Sender de Calella a Tordera. Amb una distància de 32,3 Km i un desnivell positiu de 1.390 m, assoleix una altitud màxima de 392 m, sota mateix del Turó de la Punta de Garbí.
Neix al Far de Calella i passa pel Camí Fondo, el Turó de les Guilles, el Turó de Golinons, el Coll de l’Era d’en Móra, Ca l’Estolt, per sota dels turons de la Punta de Garbí, de Migjorn i de Llevant, el Coll dels Altars, Sant Pere de Riu, el Camí de Terra Roja, Quatre Camins, el Collet de Ca n’Esteve Burgada i la Plaça de les Bruixes, en direcció cap a Tordera.
En el terme municipal de Calella, té inici en el mateix Far i finalitza justament sota el Turó de Llevant, després d’un recorregut de prop de 8 Km.
El traçat del sender de referència pel terme municipal de Calella demana una urgent revisió de la senyalització, molt malmesa en alguns trams i inexistent en altres.
La vegetació i la fauna en el terme municipal de Calella
L’estructura física de Calella es pot representar com un rectangle una mica esbiaixat i poc marcat cap a ponent. En la seva majoria és muntanyós, tallat perpendicularment a la mar per les petites rieres i torrents. La llargada de la costa és de 3 Km, i de la costa a dalt de la carena, entre els 3 Km per la banda del Rierany dels Frares, i els 4 Km del costat de Sant Pol de Mar i Sant Cebrià de Vallalta. La Riera de Capaspre o de Calella té de recorregut real poc més de 4 Km, però de molt fort desnivell.
Muntanya no vol dir exclusivament altitud, sinó també pendent: la mitjana del terme de Calella és del 13,3%, més que rellevant, passant dels 0 m al nivell de la mar fins als 421 m del Turó de la Punta de Garbí, en uns 5 km.
Calella pertany a una comarca allargassada, recorreguda de dalt a baix, quasi sense interrupció, per la Serralada Litoral, i amb un únic riu, la Tordera, ubicat a l’extrem més nord-oriental de la comarca, que creua la serralada de banda a banda, gràcies a l’existència d’una falla en la mateixa direcció i alhora assenyaladora de la fi de la Serra del Montnegre.
D’aquesta Serralada Litoral, neixen una munió de torrents i rieres que, al llarg de mil·lenis, han anat erosionant el terreny de granit predominant en direcció perpendicular a la mar, afaiçonant la terra en un munt de puigs i turonets, contraforts de la serralada, orogràficament molt suaus. Baldament aquests torrents romanguin secs bona part de l’any, amb l’aparició de les pluges (concentrades a la primavera i la tardor), els seus curts recorreguts i el relatiu desnivell que acumulen, esdevenen veritables rius molt virulents, les rierades.
El terme municipal de Calella està dibuixat per multitud de torrents i rieres, petits turons, turons més alts en el límit superior, la carretera d’Hortsavinyà, la carretera de can Carreres, camins, senders i corriols, amb un gran espai central de distribució, com és el Parc Dalmau i la zona de la Muntanyeta.
Si fem un recorregut per observar la vegetació de la zona, trobarem garroferars, força abandonats, ginesta, romaní, cap d’ase, ruda, fonoll, esbarzer (o romeguera), aladern, estepa borrera, argelaga negra, marfull, olivardes, gatosa, ginestell català (molt notable a la zona), cirerers, bruc, algun camp de conreu, mimoses, plàtans, llentiscle, baladre, arboç, lligabosc mediterrani, créixens, falgueres, algun castanyer, pi pinyer, pi blanc, algun pi pinastre, oliveres, molta canya asiàtica, figueres de moro (molt malmeses per la cotxinilla) i, sobretot, l’alzina i l’alzina surera.
El bosc natural de la Serralada Litoral és l’alzinar i la sureda, que corresponen al bosc mediterrani. Actualment, als boscos es barregen alzines i pins. A la plana hi ha grans extensions de pinedes. Abunden sobretot el pi blanc i el pi pinyer. Les pinedes de pi blanc s’estenen per la comarca litoral, i el pi pinyer viu més a prop de la costa. Petits racons són també ocupats per petits boscos d’arbre de fulla caduca, com ara rouredes seques, de roure de fulla petita.
I en la línia de la costa, plantes que viuen arrelades a la sorra i plantes que viuen arrelades a les roques. Hi trobem el cascall marí, el jonc agut (una espècie molt rara al Maresme), el fonoll marí i la pastanaga marina.
En quant a la fauna trobem el pardal comú i la cada vegada més abundant tórtora turca, el tallarol capnegre i algun conill. A les pinedes, hi ha una notable població d’esquirols, i també la garsa i el raspinell. Escoltem el cant del rupit (nom amb el què es coneix el pit-roig a la zona) i observem l’espantadissa merla volant prop del terra. I no ens oblidem de la gran concentració de senglars i cada vegada més de cabirols.
Camí Fondo amunt trobem suredes i arribem al Corredor de les Guilles, un indret privilegiat, que permet comunicar mar amb muntanya, emprat per nombrosos animals, entre ells la guilla o guineu, com a corredor biològic, així com la típica comunitat mediterrània de carnívors: gat mesquer, fagina, toixó i mostela. Un espai que cal preservar.
Cal fer esment també de les nombroses cigales, cucuts i puputs, i algun que altre rapinyaire diürn, com l’aligot comú, l’àguila marcenca o l’esparver.
La vegetació baixa generalment s’acompanya de pins, i és l’hàbitat preferit de molts animals que cacen insectes, com ara les sargantanes i l’àguila cuabarrada, que s’alimenten de ratolins, talps i conills. La serp verda i la serp blanca, el llangardaix, la garsa, el xoriguer i l’estornell s’acosten més als conreus i a les zones habitades. En algunes basses i rieres, sabaters, cap-grossos, granota verda, gafarrons i libèl·lules.
En quant a fauna litoral, cal destacar els musclos, les garotes i les petxines, així com el gavià argentat, la gavina vulgar i el corb marí.
El clima de la plana i la muntanya litoral és en general suau i temperat a causa de la proximitat de la mar. Els estius no són tan calorosos com a les terres de l’interior, i els hiverns no són tan freds. Les pluges són irregulars.
L’aire humit procedent de la mar fa que es formin boires i núvols a la muntanya, sobretot a l’estiu i en dies de bon temps. El moviment de l’aire de mar cap a terra és un vent conegut com a brisa de mar o marinada. La marinada i les boires que origina aporten humitat a la vegetació de la serralada.
El vent de ponent, que ve de l’oest, sol portar bon temps, un ambient sec i temperatures moderades. El vent del sud o migjorn, és calent i humit, mentre que el de l’est, o el de llevant, sol portar pluges abundoses. La tramuntana i el mestral són vents del nord o del nord-oest, violents i més aviat freds, que no porten pluja.
Tota aquesta diversitat de flora i fauna exigeixen el compromís de conservació dels espais naturals del terme de Calella, prioritzant el manteniment de les espècies endèmiques de la vegetació mediterrània.
