1- L’evolució urbana i el patrimoni arquitectònic
De la pobla de Calella a la ciutat de Calella
Poques vegades un espai urbà té una data de formació tan precisa: va néixer el 29 de novembre de 1327, quan Bernat I de Cabrera atorgava privilegis a l’assentament del mercat i fira a l’indret de la Calella i la creació d’una Vila Nova, al voltant d’aquell mercat. Aquests privilegis inicials varen ser ratificats i ampliats per Bernat II amb la carta de poblament de 1338.
Els Vescomtes de Cabrera varen atorgar uns amplis privilegis per poblar i per fer el mercat i fira en una bona ubicació, a tocar al Camí Ral, un lloc amb la implicació directa dels poderosos Vescomtes, com posava en evidència la presència directa a Calella tant de Bernat I com del seu fill Bernat II.
Aquests privilegis van proporcionar un ordenament urbanístic de carrers rectilinis, oberts de nord a sud i de llevant a ponent. En un capítol dels privilegis ho exposen com segueix: “Ordenem que tots els patis de terra o establiment de cases o albergs que es facin al dit lloc o pobla de la Calella, allà on és assignat, tinguin d’amplada i de llargada vuit canes…” (547 metres quadrats). Això és l’origen del plànol regular, ortogonal de Calella. Aquests amplis privilegis varen provocar un efecte crida i s’establiren al mercadal i al seu entorn, molts dels residents de l’antic veïnat de Capaspre, com de tot el terme de Montpalau i de més enllà.
La vila anava creixent: el 1423 ja consten els carrers del Raval, Romaní, Gorguera (actual Bruguera), Batlle…, que ultrapassen l’espai inicial atribuït al poblat els anys 1327-1338. També s’esmenten hostals i es trasllueixen les activitats artesanals, marítimes i comercials dels habitants, símptoma de la diversificació econòmica pròpia d’una vila.
A finals del XIV s’havia aconseguit que els batlles del terme de Montpalau (la família Torres i després la família Roger) tinguessin casa i torre de defensa a la Plaça. La combinació de privilegis per establir-se i la presència del batlle, de l’hostal, del Camí Ral, del mercat i del monopoli de la carnisseria en tot el terme de la batllia, donava aire de petita capitalitat. El manteniment de la capella dels patrons Sant Quirze i Santa Julita a la riera de Capaspre des del 1184, la capella dels masos primitius, i la creació de la capella de Sant Elm des del 1449–capella per a la gent de la “pobla”– són senyals de vitalitat.
El segle XVI va representar per a Calella abandonar el nivell de poble petit i esdevenir una vila que era el focus indiscutible de tot el seu terme, i que estenia la seva influència més enllà pel fet de tenir la seu de la batllia de Montpalau, la carnisseria de destret de la dita batllia i, sobretot, un incipient grup de mercaders que van ser els veritables impulsors del salt d’una estructura més simple, de pagesos i pescadors, a una forma més complexa: pagesos, pescadors, artesans, mercaders i oficis terciaris o liberals. També deixarà un marc institucional clar: Calella era una vila de senyoriu secular en mans dels Montcada com a successors dels Cabrera, com passava a la major part de les viles i pobles de Catalunya; tenia hospital, tenia parròquia i tenia jurats: era un municipi.
Les característiques tipològiques de les construccions dels segles XIV, XV i XVI són la portalada en forma de porta solar adovellada de granit, les finestres de reduïda dimensió formades amb brancals, ampits i llindes també de granit; arrebossat exterior acabat amb lliscat de calç, com a única concessió a l’ornament, remarcant les finestres; coronació de la coberta inclinada amb cornisa i tortugades ceràmiques; a l’interior de planta baixa i pis (d’alçades moderades) destinat tant a habitació com a l’activitat agrícola o pesquera en funció de l’ofici familiar.
Els exemples que es conserven daten dels segles XV al XVII i la seva localització coincideix amb el nucli més proper al voltant del mercadal: Can Salvador de Plaça (s. XIV-XV: 1341) Can Giol (s. XV), Can Bartrina (s. XV), Can Rodona (s. XV), Can Garriga / Can Mainegre (s. XVI-XVII), Museu Arxiu (s. XVI-XVII: 1639-1669).
Donades les característiques de la plana de Calella, el creixement va continuar de forma centrífuga, seguint el model de taca d’oli, donant façana als camins o obrint nous carrers en finques que s’anaven segregant successivament. Aquesta lògica de creixement es va prolongar fins a finals de segle XIX, adaptant-se a les necessitats que anaven sorgint, i quedava limitada pels accidents geogràfics naturals com les rieres, els límits dels temporals o les penyes, i també pels canvis sobrevinguts com van ser la construcció de la nova carretera (1747) o la de la via del ferrocarril (1861), que varen salvar la barrera que representava el Capaspre, amb les comunicacions amb Barcelona.
Al s. XVIII es produeix un canvi important en la tipologia edificatòria, que quedarà definida amb un augment de l’alçada dels sostres, l’aparició, sovint, d’una segona planta, la substitució de les portes solars per llindes rectes o arcs rebaixats, la desaparició de les cornises i tortugades i com a gran innovació l’aparició dels balcons, que al principi no són més que un lleuger relleu de la façana que es protegeix amb una barana amb montans llisos o en forma de tirabuixó.
Naturalment, el canvi es produeix de forma progressiva, trobant gran quantitat d’exemples en els quals veiem simultàniament elements de les dues tipologies. Finalment, però, es consolida el nou tipus de casa, reflectint el canvi que representa la diversificació de l’economia de la vila amb la incipient indústria tèxtil i la consolidació del comerç amb Amèrica. Progressivament, va desapareixent el vincle entre l’habitatge i l’ofici, fins que es perd definitivament el caràcter d’edificacions semi-rurals, tant per la densificació entre mitgeres com per les mateixes característiques dels edificis, que es destinen quasi exclusivament a habitació: les cases de cos.
No és fins a mitjan segle XIX què, amb la construcció dels grans edificis residencials dels industrials, es produeix el divorci definitiu entre l’arquitectura quotidiana i la monumental. La més domèstica continuarà fins al primer terç del segle XX amb el manteniment de les lleis de composició de façana tradicional pel que fa a la disposició de les obertures, sobre les que se superposarà, en funció de l’estil que se segueixi, una ornamentació més o menys intensa segons el cas: amb la introducció de pedres foranes (especialment la de Girona, que permet una major creativitat per la facilitat de treball); amb l’extensió de les baranes de fosa per la gran competitivitat econòmica que representaven (limitant l’ús de la forja a obres singulars); amb l’ornamentació de la coronació de la façana i amb la introducció generalitzada d’elements ornamentals industrialitzats en sèrie a partir de motlles (balustres, gerros, terracotes, figures…)
Tipològicament, cal fer una menció especial a l’aparició dels terrats (amb els seus elements associats com torres i torretes), que requerien unes tècniques constructives més elaborades i donaven resposta als nous requeriments per hàbits sobrevinguts o d’espai necessari per a la contínua densificació.
De fet, es tracta de la influència, o imitació a petita escala, de l’esclat ornamental en la construcció de les grans cases burgeses, en les que s’empraven materials importats aplicats a edificis de dimensions molt superiors i en les quals, per sobre de tot, interessava fer ostentació del potencial econòmic assolit.
Tant les grans cases com les cases més senzilles continuaran fins a principis del segle XX substituint les influències clàssiques per les modernistes quan els industrials han esdevingut, ja, una burgesia consolidada que acull i promou l’elit artística del país.
Quan el 1894 l’arquitecte i enginyer J. Romañà Suarí redacta el Pla General d’Alineacions de Calella el creixement ja arribava al carrer d’Amadeu. Es tracta d’una època de renaixença nacionalista on la cultura en general i, amb ella, l’arquitectura i l’urbanisme, adquireixen un nivell extraordinari. Però en l’àmbit econòmic hi ha també un gran impuls, que a Calella es materialitza amb la implantació de les grans indústries dels Llobet i Guri o Recasens…
L’ordenació es proposava en forma de retícula de carrers paral·lels i perpendiculars al mar, amb un parcel·lari regular d’uns 5 metres d’amplada. L’alçada de les cases, majoritàriament de planta baixa i una planta pis, l’amplada dels carrers i la grandària de les illes garantien l’assolellament i ventilació de totes les cases.
La proposta de retícula es va sobreposar a la majoria de les preexistents. Els carrers substituïen els camins que travessaven les hortes, imposant la nova idea que es basava en criteris absolutament racionals. D’altra banda, el poble es dotava d’equipaments tan importants com l’Hospital, el Parc Dalmau, el Passeig Manuel Puigvert, l’Escorxador, la Biblioteca, etc.
A mesura que s’entra al segle XX es desacredita el modernisme i els criteris més valorats són la higiene, la llum, la funcionalitat, etc. Com sempre, l’arquitectura passa a ser el reflex de la manera de viure.
Anys de creixement i destrucció
Com la resta del país, la tipologia edificatòria del segle XIX se substitueix per les noves construccions derivades del racionalisme, facilitades per l’evolució de les tècniques constructives: formigó armat i grans estructures d’acer.
Per les urgències del desenvolupament turístic i urbanístic, aquesta substitució es presenta a Calella de forma generalitzada a l’eixample històric, amb actuacions que van afectar l’important patrimoni arquitectònic que s’havia heretat.
Els avenços constructius i la manca de regulació urbanística desemboquen en dos tipus d’obres que incrementen de forma considerable l’alçada i la profunditat dels edificis: grans edificis d’habitatges, blocs de pisos, apartaments i hotels, tant en noves zones d’urbanització com a l’eixample i fins i tot al nucli antic; i edificis d’habitatges de 3, 4 o 5 plantes d’alçada en solars de 5 o 5’50 metres de façana, resultants d’obres de remunta o de nova planta enderrocant la casa que existia. Varen ser uns anys nefastos pel patrimoni arquitectònic local.
El 31 de gener del 1979 va ser enderrocada una de les cases més emblemàtiques de Calella de tots els temps, coneguda com la Torre dels Anglesos. La forma i les circumstàncies com es va produir (de matinada i poques setmanes abans de les primeres eleccions democràtiques després del franquisme), va provocar una gran indignació i malestar general, però alhora va propiciar que les coses es comencessin a moure.
No és casualitat que el mateix any 1979 obrís les portes el Museu Arxiu Municipal de Calella. Fundat en origen el juny del 1959 per iniciativa d’un grup de calellencs inquiets per la preservació de la nostra història i estava liderat per Josep Maria Codina i Bagué. Aquest fet va posar en guàrdia alguns propietaris, que es van sentir amenaçats en els seus interessos.
En un “RECULL INFORMATIU GENERAL SOBRE L’ACTUACIÓ MUNICIPAL PERÍODE 19. IV.79 / 31.1.80” es publica: “se está ultimando un amplio dossier donde son censados todos los edificios y lugares a salvaguardar, dentro de nuestro término Municipal”. I en una altra publicació: “INDICADORS I MEMÒRIA DE LA GESTIÓ MUNICIPAL DE CALELLA Abril 1979/83”, s’informa: “s’està confeccionant el catàleg del patrimoni històric-artístic de la ciutat de Calella, amb la col·laboració del Museu-Arxiu Municipal”.
El 24 de febrer de 1982, s’aprova el Pla Especial de Protecció i Conservació del Patrimoni Històric-Artístic Municipal. El Pla Especial originàriament, contenia nou edificacions susceptibles de ser protegides, i en definia les obres autoritzades que s’hi podien realitzar, així com l’ús a què es podien destinar les mateixes. Aquestes eren: Can Giol, Can Salvador de la Plaça, Can Basart, Can Bartrina, la Capella de Sant Quirze, Can Rodona, la Torre, l’Hostal Vell i el Mas Salvador de Capaspre. Posteriorment es van fer diferents modificacions i ampliacions.
L’any 2005, s’aprova el POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal). És el primer que es fa a Calella. És en el marc d’aquest POUM que s’elabora el Catàleg de béns a protegir pel seu valor històric-artístic.
En aquest catàleg s’hi van incorporar les cases ja protegides en el Pla Especial de Protecció i Conservació del Patrimoni Històric-Artístic municipal de l’any 1982. En un principi es proposa ampliar les construccions a protegir fins a arribar a unes 70, que finalment es converteixen en 51. La resta van quedar sense protecció, algunes ja no hi són, com és el cas de la façana modernista del carrer Església, 81, que no estava protegida, i va ser enderrocada el novembre de 2022. Així doncs, el catàleg vigent és el del 2005, més algunes incorporacions que s’han anat produint posteriorment.
La pèrdua de la casa modernista del carrer Església ens ha demostrat que cal protegir tot allò susceptible de ser preservat. És en aquesta línia que l’any passat l’Associació d’Amics del Patrimoni Històric de Calella, va proposar incorporar 40 construccions més al catàleg, de les quals una vintena ja formaven part de les que no es van catalogar el 2005. Aquesta catalogació es va aprovar per unanimitat del consistori, ha passat tots els tràmits locals i ara està en mans del Departament de Cultura de la Generalitat.
Malgrat tot, encara ara, es poden trobar al llarg del nostre nucli urbà, exemples de diferents tipologies constructives de totes les èpoques i estils, que van produir una arquitectura pròpia. Permetre que es destrueixi el patrimoni arquitectònic, és esborrar dels nostres carrers la petja de la nostra història i al final no queda res i quan no queda res, tots els pobles i ciutats són iguals i no tenim res per referenciar-nos i tampoc per oferir.
2- Propostes
El paisatge urbà
El patrimoni històric és el conjunt de tots els bens mobles i immobles del municipi, i ens mostra com un llibre obert l’evolució de la tipologia edificatòria, reflex de l’evolució històrica i de la manera de viure de cada època. Per això, és profunda, és reveladora i s’ha de conservar per gaudir-la ara i per a transmetre-la a les generacions futures.
Que la ciutat tingui ànima, personalitat, que ens hi puguem sentir identificats, és fonamental. Si deixem perdre i esborrem la nostra singularitat, què podrem oferir als visitants? Només coses efímeres com tantes poblacions turístiques? Amb sol i platja no n’hi ha prou; cal oferir més, i el nostre patrimoni arquitectònic i natural és molt divers, és un ampli mosaic de diferents estils i tipologies. No som prou conscients de les possibilitats que ofereix!
Que el passejar per la ciutat sigui una experiència agradable tant per als ciutadans com per als visitants; per això s’han de tenir unes façanes endreçades i cuidades. Que el patrimoni arquitectònic que tenim el puguem mostrar en bon estat.
Però, quin sentit té protegir un edifici, uns elements, o uns espais, si estan ubicats en un entorn degradat i deixat de la mà de Déu?
Es per això de la importància del paisatge, sigui urbà o natural. Des de fa força anys no s’ha fet res per estimular la millora del paisatge urbà. Aquesta inversió és de futur i revertirà fent-nos sentir identificats amb l’entorn i orgullosos de poder viure en una ciutat atractiva. Calen propostes i accions per començar a revertir aquesta situació.
- Proposem iniciar una campanya de “CALELLA, POSA’T GUAPA!”, que a través d’estímuls, bonificacions o ajuts, incentivi a la ciutadania a rehabilitar, restaurar o pintar les façanes. Aquesta campanya hauria de ser de llarga durada, tal com va fer Barcelona els anys 70 i 80 del segle passat. Tot en un marc regulat per tal de donar un sentit de coherència i respecte al paisatge.
- Que l’administració faci complir les ordenances i normatives municipals sobre paisatge urbà*.
- Que l’ajuntament atorgui uns premis (reconeixement) anuals a les millors restauracions o construccions d’obra nova que millorin el paisatge urbà. I que se’n faci una bona difusió.
*Quan diem que cal fer complir les ordenances i normatives ens referim a aquests dos exemples que reproduïm:
El poum diu:
Art. 211 (protecció paisatge urbà): “A fi de protegir la imatge i la qualitat del paisatge de les diferents àrees urbanes del municipi i del sòl no urbanitzable, l’Ajuntament vetllarà perquè les intervencions en edificació o ús del sòl no desvirtuïn ni incideixin negativament en el paisatge urbà actual o el seu entorn. A tal efecte es prohibeixen les edificacions, tanques, edificacions auxiliars (encara que siguin provisionals), cartells, instal·lacions, materials o colors que per la seva situació, volum o baixa qualitat puguin incidir negativament en la qualitat estètica de l’entorn on se situïn”.
Art. 116. Condicions estètiques (composició de façanes). «Les noves edificacions i les obres de rehabilitació d’edificis existents s’adequaran en la seva tipologia, composició arquitectònica, materials i colors a les edificacions tradicionals existents, per tal d’assegurar la seva integració dins el teixit urbà on se situen. Es posarà especial atenció en el tractament de les plantes baixes, en les entrades dels edificis i els seus cancells, les entrades a garatges, les botigues i aparadors de les mateixes, per tal d’uniformar criteris compositius i limitar les seves dimensions d’acord amb la composició de les plantes superiors. Per damunt del pla de façana».
El centre històric
Pensem que és necessari que Calella reconegui i delimiti el seu centre Històric, i proposem que s’agafi com a referència el plànol de Simancas de 1586.
La primera ocupació de Calella la coneixem gràcies al Plànol de Simancas, fet a escala l’any 1586 que detalla: la plaça amb la casa forta dels Roger i la seva torre situada a la mateixa plaça, la porta del Roser, la porta de Jovara, la porta i Torre de Mar (situada al final de l’actual carrer Bartrina), la Capella de St. Elm, la porta de Romaní, el tancat de la parròquia i l’edificis eclesiàstics i el carrer Creus com a límit dels espais construïts.
El Centre Històric de Calella caldrá senyalitzar-lo adecuadament, disposar d’un catàleg de colors per aplicar a les seves façanes, eliminar tot tipus de rètols o cartells fixos de les façanes (excepte el tipus de senyalització autoritzada i harmònica amb l’espai), fer passar les instal·lacions elèctriques i de telefonia dins de regletes, respectar les diferents tipologies històriques, els conjunts i els entorns dels edificis més significatius …
A qualsevol obra de rehabilitació o obra nova es vigilarà que els materials a utilitzar siguin els adequats i que el disseny de les façanes siguin respectuoses amb la tipologia de l’entorn.
Es vetllarà molt especialment perquè s’apliqui correctament l’Ordenança municipal de paisatge urbà de Calella que -entre altres coses- diu: “No es podrà penjar cartells, de forma fixa, que tapin les façanes en les cases catalogades”.
Junta de patrimoni cultural
Pensem que l’Ajuntament de Calella hauria de disposar -en el seu organigrama municipal- d’una junta de patrimoni cultural, i passem a exposar les seves funcions:
Aquesta junta té com a objectius: la preservació, la conservació, la protecció i la vigilància del patrimoni cultural. Assessorar els tècnics del consistori en aspectes de patrimoni cultural de la Ciutat. Vetllar perquè s’apliqui adequadament tota la normativa relacionada amb el patrimoni arquitectònic i paisatge urbà. Col·laborar amb la regidoria de cultura i els tècnics municipals en qüestions de planificació dels diferents equipaments patrimonials, com els Museus, l’Arxiu Històric, els centres d’interpretació… Participar activament en els nous projectes museístics de la ciutat.
La junta de Patrimoni cultural ha d’emetre informe prèviament a l’adopció d’acords municipals que afectin l’aprovació o la modificació del planejament urbanístic, cosa que implica, doncs, responsabilitat respecte a decisions que es puguin prendre sobre edificis que formen part d’un catàleg municipal (BCIL o bé catalogats). També ha d’emetre informe sobre qualsevol modificació o reforma en equipaments del patrimoni històric.
Aquesta junta hauria d’estar formada per l’arquitecte municipal, historiador o historiador de l’art, arqueòleg, (en el cas de no haver-hi a la població algun d’aquests tècnics, es demanarà un informe extern), tècnic de cultura, tècnic de patrimoni, representant d’associacions relacionades amb el patrimoni local i un representant de cada partit que formi part del Ple Municipal i hauria d’estar presidida per l’Alcalde o el/la Regidor/a de cultura per delegació.
Ajuts al manteniment i restauració de bens catalogats
Hem parlat molt de protegir patrimoni, però què s’ha fet per ajudar al propietari per al manteniment i restauració de les façanes o elements protegits?
La Normativa del Catàleg diu en el TÍTOL III. 20.1-“L’Ajuntament de Calella promourà la conservació i millora del Patrimoni Arquitectònic i els elements d’interès Artístic i Històric del Municipi de Calella”.
En els articles següents anomena les diferents possibilitats d’exempcions i subvencions amb motiu de la reparació o manteniment d’edificis o elements catalogats. També diu que l’Ajuntament elaborarà una ordenança que ho possibilitarà i regularà… Després de 18 anys que fa que es va aprovar el POUM, continua sense haver-hi ordenança i no s’ha ajudat gaire o gens als propietaris. Com a conseqüència, moltes de les cases protegides es troben en un estat llastimós. Això no eximeix que el propietari és el responsable primer del manteniment de casa seva, però la normativa diu clarament que “l’Ajuntament promourà la conservació i millora…”.
Cal que l’Ajuntament incorpori una partida anual per a l’ajut al manteniment i restauració de cases i elements catalogats. I que disposi d’una ordenança que ho reguli i possibiliti.
Hem recollit diferents models d’ordenances de diferents poblacions i farem una proposta al nou consistori.
